No la troba en l’alegria (crítica potser a l’hedonisme) i la
qualifica de “rialla feliç que allibera”; ni la troba en l’exercici dels mots.
Des d’aquest moment, el poema se centra en la figura dels
amants i la recerca del poeta es torna interior: “he davallat en mi”, ens diu.
Hi davalla a través dels somnis i dels records d’infantesa, “fins on naixia el destí”.
Aquesta perla és definida com a “absolut oblit”. I tot seguit en concreta la
naturalesa: “És íntima tota innocència / i anterior”. El coneixement d’aquesta
innocència duu el poeta a reflexionar sobre la banalitat de les possessions.
Tot seguit reflexiona sobre el decaïment del desig (“la final lassitud”), però
per negar el repòs: és aquest l’instant de contemplar (amb innocència) “el bell
cos amorós”.
“És íntima tota innocència / i anterior”. La resta dels
versos expliquen que la innocència sigui anterior a tota cosa que ve “de més
lluny / que de vosaltres mateixos i que de la Faula”. Aquesta Faula pot ser el
negatiu d’aquell oblit absolut, perquè paradoxalment és a través d’aquest desaprendre’s
que arriba el record d’aquella primigènia innocència, “un somni / entre
adormits”. No és tan un coneixement, com l’ànima que recorda a través de la
relació amorosa “quan prop teu soc ànima sola”.
Sens dubte aquest desvetllament dels darrers dos versos sembla
referir-se a la renaixença i qui sap si (“oh! La més pura és morir”) a la major
naixença maragalliana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada