Escriu Riba: “La quinta elegia, segurament la més fàcil, és només això: el sentiment de retrobament de l’ànima, donat pel símbol del nàufrag que va a parar a una illa, en la qual reconeix la seva pròpia pàtria.”
El poeta es reclou sota la “cúpula verda” dels boscos de
Bierville i inicia un viatge interior. Un viatge calmat (“curs discret”, “brisa
que a penes ets més / que un moviment del silenci”). En aquesta calma, fins la
sang s’oblida i el poeta “sap”.
Aquest vers recorda aquella “manera senzilla / d’amorosí’ el pensament”
de la primera elegia, i la cursiva del mot sé potser indica que aquest
no és pas un saber comú, sinó possiblement poètic. El trajecte continua
calmosament a través de la malenconia. L’ànima és comparada a “una pàtria d’antany”,
idea que Riba manlleva del poeta romàntic Novalis i hi havia a través de la
metàfora i d’un dels motius centrals de les elegies, el renaixement.
Tal és la naturalesa d’aquest reconeixement de la pròpia
ànima que el poeta “no en té sorpresa”. A partir d’aquí sembla establir-se un cert
paral·lelisme amb Ulisses en el seu retorn a Ítaca fins “arribar a l’esposa
secreta”. El crepuscle fa pur el sender, donat que és un camí espiritual que
demana recolliment. I aquesta espiritual allò que fa que aquest retorn a l’ànima
sigui alhora pueril i reial (innocent com la infantesa i noble d’esperit). El
poeta fa aquest viatge inflamat de desig, però alhora amb lentitud car vol
arribar de nit, per preservar la força del desig i l’esperança de l’esposa i el
misteri del seu encontre. Així, el retrobament amb la pròpia ànima propicia el
reencontre amorós amb l’esposa, “després d’una llarga i difícil separació” (tal
com diu Enric Sullà).
El poema culmina amb un vers final esplèndid que detalla què
és la nit per al poeta: la nit dels amants és també la nit transcendida de
recolliment de l’ànima, que és més que nit, en un sentit físic, sinó “més enllà
de la nit”, l’espai espiritual del renaixement i de l’amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada