QUAN S'EXHAUREIXEN TOTS ELS CAMINS.
ENLLÀ, ENLLOC DE JOAN MAHIQUES (XXII PREMI DE POESIA VICENT ANDRÉS ESTELLÉS)
Carme Cruelles
Què ens deu confondre, quins crits ens estaborneixen que no ens deixen pensar amb claredat? Potser la mateixa ambició del poeta que s'interroga constantment i, en conseqüència, defuig de la realitat.
Joan Mahiques, amarat dels clàssics llatins, medievals i romàntics i, a mode de "testament", es deleix per atènyer l'estel més llunyà, abastar la immensitat, sobrepassar els límits d'allò tangible alertat per les veus que li fan de refugi, a través de la publicació més o menys recent del poemari Enllà, enlloc (XXII Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2023). La incapacitat de les paraules, un eco austerià vist a bastament a Desaparicions, ens fa més abstrús l'horitzó de l'ignot, del misteriós, del que no coneixem però percebem. La mirada esdevé també un recurs. Així, la tristesa arrapada a l'esguard s'associa als ambients corruptes i degradats, a una baixesa notable d'allò que ens envolta i ens embolcalla integrada amb naturalitat. És per això que la veu poètica xoca amb un món "inexactament geomètric" que ni les paraules són capaces de reconstruir o esmenar; d'aquí ve l'agullonada subtil però molesta que ens adverteix que res tenim sota control.
La hipertròfia del jo i la fixació tan verdagueriana en la nafra, que Maria Sevilla destaca amb motiu de la famosa carta del poeta i capellà de Folgueroles, tenen una estreta correlació amb reflexions poètiques i metafísiques del poemari Enllà, enlloc. Mahiques ens aboca aquest malestar davant el risc constant d'una societat inerme i sense esperança enfront un "depredador immaterial" difícil de combatre, per ser un mateix, i amb l'habilitat de saber-se estendre arreu; un poc com Funes de L'Aleph de Borges que representa l'ésser dotat d'una memòria constant i la seva ment acaba sent un "abocador de deixalles" on s'acumula informació sense ordre ni jerarquia. Contràriament, la incomoditat de no reconèixer-se i d'estatjar una memòria tènue ens fa encara més espectrals i ens acosta a l'animalitat i a un estat anestesiat de la consciència. Tot i això, el poeta tresca per qualsevol de les vies que se li ofereixen i, a través de la virtut de la paraula tan carneriana, és capaç de veure's, de descobrir-se, de trobar-se, malgrat tot. Aleshores el misteri es percep arreu. Ara bé, ens cal allunyar de les inèrcies per parar esment dels "averanys ocults, els signes, les portes secretes i els confins, els viaranys..." que ens duran a un passeig boscà anunciador.
Mahiques a Entre dues clarors ja apuntava raons hermenèutiques en el sentit d'escrutar entre les capes freàtiques de l'existència: "d'un vaixell que s'enfonsa, soc la part emergent". A Enllà, enlloc es veu "amagat sota el símbol", com una "bella hipòtesi brillant" delegada a les mans de la pròpia poesia. L'abadia enrunada de Tintern també li és vàlida, com Whitestone walk, per a endinsar-nos en el misteri dels indrets i dels temps. A mode maragallià introdueix el concepte de l'etern retorn de Nietzsche, la qual cosa reforça la idea predominant del poemari i el sentit mateix del títol Enllà, enlloc car, efectivament, l'existència no és un recorregut únic i irreversible sinó una seqüència infinita de cicles: "gespa, murs i vent / i xiquets que criden / buscant recer".
"Le dormeur du val" esdevé un poema inquietant i un dels més bells, al meu parer, per tot el que té de concís i profundament commovedor i perquè revela la fragilitat de la vida amb una mena de cruel naturalitat, exactament com Rimbaud. Paga la pena ressaltar l'estrofa que tanca el sonet de tall anglès per reparar la impertorbabilitat del món enfront la caducitat de l'existència: "S'esmuny un tren amb l'home i ningú més. / La via, igual que abans, roman després." És per això que el poema "L'arbre" acaba tancant aquesta secció de "Tot és lluny" perquè la conclusió és que tot s'esvaeix, tot s'esmuny fins i tot la cendra. Tot i això romanen en els senyals: la via d'aquell tren que s'esmuny, la vesprada prop de Tintern, part de l'iceberg, el misteri del bosc més bell... Buit, transcendència, misteri, fe, dubte i el llenguatge com a pont es congrien en aquesta secció que deixarà pas a "Romanços" per minvar irònicament la solemnitat amb la qual s'obre el poemari Enllà, enlloc de Joan Mahiques.
No hi ha cap raó per ignorar els clàssics, entre altres qüestions perquè, de tot, se n’aprèn i són com les obres d’art per a Adorno: l’expressió d’una veritat concebuda subjectivament però que excedeix qualsevol intenció purament individual. Podem considerar-los, a més, una mena de resistència enfront la immediatesa i superficialitat del que esdevé una moda eventual.
A la secció de «Romanços» Mahiques simula una mostra de poemes didàctics basats en preceptes morals posats en relleu i amb una exposició de vicis i virtuts gens inversemblants. No és d’estranyar que cite March i insinue que res del que explicarà té pinta de ser una farsa. De fet, la coralitat i la polifonia de veus inspirades, a voltes, en personatges rondallístics o fins i tot històrics com Alexandre VI mostren les ambivalències de l'ésser humà amb sarcasme, mordacitat i molta ironia.
«Romanços» s’enceta amb un sortilegi on s’invoca la sortida dels mals averanys i de les calamitats que martellegen amb insistència una veu poètica exclusivista i egocèntrica: «Hoste inoportú, / estranya quimera, / fora del meu llit / i de casa meua!». En aquesta secció, a més, el jo líric sembla adoptar un paper revisionista enfront les rondalles més ancestrals però, ben lluny d’acomiadar-les, les reivindica com a eina integradora i potent per fer canviar el món i encaminar-lo cap a una «aurora millor».
A «Romanços» Mahiques pregona un viure més enllà de les aparences i dels convencionalismes i amb l'ull crític posat a sobre les imposicions socials i polítiques. Els clàssics llatins ja ens posaven a l’abast un compendi de costums en què el benestar social i la pàtria sembla que s’avalaven per pur interès. Els jocs d’oposats entre el botxí i la víctima fluctuen de manera irracional, precisament fent giravoltes intempestives on res és el que hom pensava i els mals averanys es fan visibles: «¿No tens un presagi / de pluja que cau i ens desfà / com una pastilla efervescent?». L’engany i el desengany, la guerra, la nafra i la fam, la misèria, la mort, l’avarícia i l’apòcrifa santedat s’aboquen amb força a partir de l’ús de formes mètriques típiques de la literatura popular. Mahiques expressa una clara voluntat de retornar, en la forma i en el fons, a les estructures més tradicionals de la lírica, tot mostrant-hi una forta connexió.
A «La ciutat i el riu» el poeta gandià rememora el nouvingut de Du Bellay per recórrer a la imatge del viatger, que constata desenganyat les falses expectatives a l’entorn d’una ciutat més imaginada que no pas real. La contradicció torna a fer-se evident: el temps destrueix allò més ferm i el que s’esmuny roman, si més no. A partir d’aquí, i gairebé fins al final del poemari, «la maleïda guerra» i l’estol del morts, opressions, penes i incerteses fa mallada en uns quants versos en què el poeta gandià clama a favor de la justícia i el dret de preservar la democràcia i la llibertat a través de la cultura llibresca: «de la immundícia / del garrot i l’avarícia / Caputxeta bes carícia / torsimany de la justícia».
A Mahiques, observar i escoltar el món li reporta un feix de pensaments que es materialitzen en cadascun d’aquests poemes. El poema elegíac dedicat a Joana Raspall clou el llibre i dona fe de les preferències poètiques tan diverses i singulars. De fet, la seua trajectòria com a investigador, sobretot de fonts primàries, manuscrites o impreses d’obres catalanes datades entre els segles XIV i XVII, el dota d’una mirada profunda i, a la vegada, punyent i gens pamfletària ni elemental.
