Significativament, “El sermó del foc” constitueix un punt d'inflexió al poema. Després “Una partida d'escacs”, el Rei ha quedat destrossat. Ja no hi ha més fons a furgar ni alternativa possible d'escapatòria.
Sembla descobrir el que abans només intuïa: el dolorós despertar del pecat és la substància de “El sermó del foc”, que conclou amb un reconeixement de la necessitat del càstig. Després segueix un estat de purificació i compromís en “Mort per aigua”; finalment, amb la il·luminació en allò que va dir el tro.
En efecte, sembla que el Rei ha descobert aquí, per fi, l'arrel del seu mal. El viatge que va emprendre des de la solitud inerta i estripada d'abril –el mes més cruel– l'ha conduït fins a un atzucac.
Tirèsies, “encara que cec”, assumeix ara en un sol ésser –en una de sola veu—la tragèdia de totes les veus: la del Rei i la de les dones que són una única i mateixa dona, com veurem.
Per això és que, prop del “final de “El sermó del foc”, la sòrdida ciutat acabarà enfosquida per personatges exemplars que aconsegueixen escapar de la contaminació gràcies a la pràctica de l'ascetisme –així Buda o Sant Agustí—com pel anhel d'una travessia, un viatge o un pelegrinatge; metàfores aquestes típiques d'una biografia espiritual.
En efecte: el poeta reconeix, per fi, la necessitat d'un viatge que es configuri com camí d'expiació i de redempció. I així, com a Dante, el que al principi no fou més que un descens a la més profunda devastació de la casa d'Hades, es transmuta ara a un retorn a la superfície; que permetrà aixecar la vista cap a les altures i entreveure la sortida, que serà espiritual.
El Rei és al costat de les aigües del riu –el riu de la vida– i veu els corrents fluir i passar. I plora. Plora la seva pròpia devastació i la de la terra al voltant, comprèn finalment que en aquesta tragèdia ell també porta la seva part de culpa. És per això mateix que demana al riu que corri suaument, que li doni un temps per refer-se: Dolç Tàmesi, corre suaument, fins que acabi el meu cant... És que la vida sembla córrer més ràpid del que la seva “víctima” és capaç de suportar. I ell necessita un temps de treva, un respir no només per continuar avançant sinó per assegurar l'arribada a la meta final.
El plor sobre les aigües del Leman és una adaptació del salm 137, que comença: "A les ribes dels rius de Babilònia estàvem asseguts i ploràvem, recordant Sió". La referència enriqueix la interpretació dels versos, atès que al plor del Rei veiem com presenta el record –o l'anhel– per la Ciutat Celestial.
El passatge acaba amb la cita d'un vers del Parsifal de Paul Verlaine –que podem traduir com “I, oh, les veus d'aquests nens cantant a la cúpula!”, el que ens torna al pla del simbolisme subjacent original. El poema de Verlaine ha de veure amb la recerca del Grial, igual l'òpera homònima de Wagner (que parafraseja). El vers que cita Eliot es refereix al final de l'òpera, quan la cúpula del Castell del Grial rellueix de veus sobrenaturals en el moment en què Parsifal descobreix i alça el Grial, cosa que reafirma, clarament, la idea que el Rei ha descobert finalment la arrel de la desolació.
Després de tot això, el poeta torna a recordar i al·ludir la violació de Filomena. I ho fa jugant amb les onomatopeies de les aus en què quedaran convertits els personatges després dels infeliços successos.
Tot seguit Tirèsies s'aturarà als detalls de la roba íntima de la noia (la mecanògrafa), volent suggerir un to de passió o erotisme, unes notes de luxúria que semblen estar encara vigents. No obstant això, les combinacions de la noia estan esteses perillosament a assecar, en un evident sentit desapassionat i estèril (encara que també al·ludeixen, com sempre al poema, al fet que va haver-hi un estadi anterior diferent...). Pengen, a més, tocades pels darrers raigs del sol. Les altres robes íntimes –les menys íntimes, encara que parts del mateix misteri interior femení—s'amunteguen sobre el divan que de nit li serveix de llit –la mecanògrafa és pobra pel que sembla—: mitges, pantufles, faixes i cotilles.
A banda del seu sentit evident i literal, els versos suggereixen que allò íntim s'ha posat a la vista, al descobert: que allò privat i personal –la defensa dels quals o escut elemental és el pudor—ha desaparegut. És aquesta última consideració la que definitivament ens apropa a la visió: el que Tiresias veurà serà la manifestació més evident de la infertilitat, la desolació i el buit. Els seus protagonistes –les víctimes– seran una abúlica mecanògrafa i un oficinista d'última jerarquia.
Donat això, i el sentit simbòlic del passatge i els seus protagonistes, és que podem afirmar que Tirèsies resulta la consciència del poema en la seva totalitat.
Cal estar alerta de les nimfes del Tàmesi i d'una història intercalada, és a dir, el segon relat de les nimfes. Eliot cita passatges de la Història d'Anglaterra, de James Anthony Frau, referint el romanç que tingués la reina Isabel I Tudor amb Robert Dudley.
Donat el context que ens lliura la nota d'Eliot, el passatge es pot llegir de diverses maneres. Per a alguns, el sentit del poeta és clar: la civilització moderna no fa més que fer malbé el que alguna vegada va ser graciós, dolç, cerimoniós i natural”. Però també és possible que puguem llegir aquí –de manera indirecta, al·lusions relatives a Eliot i Vivienne.
El sentit complet d'aquesta part de la secció es pot resumir, doncs, en la idea que les filles del Tàmesi pateixen el fracàs i l'esfondrament de la passió amorosa en una sort d'extensió tràgica –encara que en certa manera malenconiosa– del drama de la mecanògrafa; i que el poeta, en la manera com expressa aquest fracàs i esfondrament, s'ha ubicat ell mateix (i als seus lectors) dins aquest patiment.
Amb tot, la secció es tanca amb uns breus versos de molta força i alta significació, que barregen i confonen, alhora, Sant Agustí amb Buda.
En suma, la secció III és una llarga relació de trobades sexuals banals o vulgars, que no deixen res. Del riu Tàmesi, a la tardor tardana, on el fullatge dels arbres es fon sobre les aigües, les nimfes han partit. Al seu reemplaçament –o com els seus descendents– les vulgars dependents han deixat les seues escombraries (que contrasten, per cert, amb les nimfes de Spenser i les Filles del Rin). Totes les imatges contenen i accentuen el mateix desastre de l'amor i la vida. Des del centre de aquests amors impius arriben les veus de Sant Agustí i Buda, per recordar que ens cremem al foc dels nostres sentits, al foc de la passió.
Informació extreta literalment però traduïda al català i suprimint fragments de:
Fernández Biggs, Fernando (2021): La mujer en La tierra baldía de T.S: Eliot. Editorial Universitaria de Chile (El saber y la cultura)
