Aquesta elegia és quasi un Cant
Espiritual. El mateix Riba sentí aquest “quasi” com a molt real arribant a
qualificar-la de “pre-cant”.
L’elegia culmina la recerca
interior que ha fet el poeta, oposant els déus “indiferents” a un Déu redemptor
i revelat, que és amor i salvació. Aquest Déu que “ha sofert” en l’exili
interior del poeta, que no l’hi trobava tot i que mai havia deixat de ser-hi.
El poeta, exiliat, se sent, però, lliure i mestre d’un vol a través de la
paraula 8poètica) que l’eleva vers el cel. Un vol que va més enllà de la “serra”
que es pot identificar com els Pirineus; i de la “ciutat dels Feliços”, que
podem identificar metafòricament com l’Olimp dels déus grecs. Més enllà, doncs,
el vol “efímer” riu i el duu per damunt de limitacions humanes (paganes?), “fill
gran de la meva puixança”.
No temptat per aquests déus i la
seva “ventura”, els “divins indiferents”, uns déus que Riba havia qualificat de
“vagues, potser simbòlics”, amb una realitat merament humana. No, aquest “efímer
vol”, que és efímer per subtil i esmunyedís, un instant només de revelació, el
duu a “Algú, dintre de mi”, un Déu que és amor i que només pot estimar-se en
aquesta descoberta interior de cadascú d’homes i dones. El fragment culmina en
uns versos força explícits:
“Oh
gran cor satisfet, oh més plena
Possessió de mi
des de la idea d’un déu!”
“Pur en el meu enigma”, perquè
tot ésser és un enigma, el poeta canta, és a dir s’eleva poèticament, segur de
no sucumbir a la flama i que aquella mirada que ja apareixia a l’elegia X, “ull
absolut”, no trairia la realitat profunda del món. Compara aquest fet amb els
amants que “es compensen i mútuament s’ultrapassen” i fa del cos un “subtil
dolç instrument” de l’ànima.
En efecte, com dèiem, només són
uns instants de revelació, però que marquen i condueixen tota la vida i que
allibera de la foscor de les coses, del destí de les coses, i del “precari pols
de la memòria en la sang” i que desemboca en la “figura salvada” en “la llum d’un
mirall” (recordem “l’absència d’espill” de l’elegia anterior).
Sobtadament, el poeta es retroba
en l’exili real, polític, en què està (“ara jo, tornat a l’exili on callen les
coses”), però el poeta ascendeix, s’eleva, malgrat tot, i encara “per retrobar
el qui és jo mateix”, el “déu salvador”, “l’harmonia” fins a crear “l’aurora
brillant” (recordem, abans, la nit que el combatia). Així, el poeta reconeix
que ja res pot ser com abans de la revelació d’aquest déu salvador, “l’invisible
Vivent”, que reneix en cadascú que el reconeix, completant-lo “fins que tot
fos amor”
Aquest sol saber ja és prou al
poeta i al seu cant: certesa d’un (en un) Déu que és anterior a tot i que ens
mena a l’origen, certesa d’estar unit a aquest Déu en la pau i contra la “Indiferència”;
fragment que culmina amb un darrer vers que em sembla magnífic:
“home entre els homes jo, déu
contra els déus el meu Déu!”. Al capdavall, és a través d’aquesta revelació que
Riba se sap home: que Déu sigui amor contra la indiferència de déus simbòlics
dels quals només acabem prenent el que és merament humà, en un sentit
restrictiu, empobrit.
.jpg)
