Què farem demà? «Una partida d’escacs», segona secció de La terra eixorca de T.S. Eliot

 

Què farem demà? «Una partida d’escacs», segona secció de La terra eixorca de T.S. Eliot

Carme Cruelles (gener 2025)

La buidesa està entre els objectes, entre la voluptat del luxe: marbres, or, joies, estoigs de setí, gerres d’ivori, perfums, ungüents, pólvores... Tot d’estris fungibles que encara contribueixen més a la vacuïtat de l’ànima, a la confusió dels sentits i, de retop, dels sentiments.

Segons Fernández Biggs en la seua tesi, els primers versos de l’apartat «Una partida d’escacs» estan presos de l'escena II de l'Acte II del drama de Shakespeare Antoni i Cleòpatra, quan el tinent d’Antoni, Enobarb, narra a Agripa la manera com Antoni va veure per primera vegada Cleòpatra. En aquesta descripció, profusa en detalls d'objectes i aromes –com la d'Eliot—també apareixen els cupidos i els marbres i canelobres, la calor de la llar... Així doncs i com en l'obra del dramaturg anglès, és això material que sembla ofegar el crit que sorgeix des del que és immaterial: la irresistible seducció de la bella reina d'Egipte. Per això és que l'únic que se'ns suggereix desordenat –indirectament, és cert—és el seu cabell:

A la llum del foc, sota el raspall, els seus cabells

s’escampen talment llengües de foc

resplendint en paraules, per després romandre salvatgement quiets.

(versos 108-110)

Cal destacar també el valor del canelobre de set braços, símbol hebreu de la llum espiritual i de la salvació, i de l’espill que també capta la llum i traça una altra realitat més enllà de la inicial.

En aquesta secció, a més, la veu poètica insisteix en el malestar i el desànim que ocasiona l’amor en la vida de diverses dones. La rutina matrimonial acaba sent devastadora i aquesta apatia es destil·la a partir d’un diàleg íntim en què s’escenifica un diàleg matrimonial possiblement entre el propi poeta i la seua cònjuge Vivienne. Inevitablement el diàleg ens trasllada a l’escena shakesperiana de l’espectre del rei Hamlet i se serveix de la imprecació desesperada «Speak, speak!» com a símptoma de la farsa de l’amor. D’altra banda, el que representa la veu del propi Eliot es lamenta «del carreró de les rates / on els homes morts perderen els ossos» i és que, reprenent la tònica de la primera part, res és més lamentable que ser conscient del buit absolut de les nostres vides i la consciència que una relació amorosa desemboca en una mena d’atzucac tenebrós: allò que fou ben viu ara resta a la vora de l’abisme absolut. Tot plegat encaixa amb la idea que la societat moderna, com els peons en el joc dels escacs, és incapaç de lluitar i avançar cap a una vida plena.

Encara en aquesta secció trobem ecos de la partida d’escacs que juguen Ferdinand i Miranda a La tempestat de Shakespeare; uns ecos que desembocaran en relacions amoroses fallides i allunyades de qualsevol passió romàntica, cosa que enllaçarà amb el monòleg al bar que ve a continuació del diàleg marital.

A l’última part de la secció, hi ha un diàleg entre Lil i la seua amiga entremig dels crits del cantiner. A partir de la conversa torna a aflorar la idea de l’esterilitat de l’amor fins i tot entre les capes més humils així com també ho havia estat entre les figures més mítiques de la història de la humanitat (Marc Antoni i Cleòpatra) o entre les classes aburgesades contemporànies a l’autor dotades d’aigua calenta i cotxe propi. És evident la negació del que és vital i fins i tot l’avortament del qual es parla entre el xivarri de la taverna pot esdevenir l’esfondrament de les relacions amoroses i humanes sigui quina sigui la posició en el tauler de joc en el qual se situen estratègicament les nostres vides.

Cal destacar un altre cop l’anàlisi exhaustiu i ben travat de Fernández Biggs pel fet que conclou, en referència a aquest apartat, que la imatge de la dona en aquesta secció és eloqüent. Així, el buit i l'esterilitat espiritual al nivell social alt (Filomela) i després la desesperació, l'angoixa i la soledat a les classes baixes (la dona nerviosa i Lil); presentades, a més, amb estils precisos i contrastants a cada una. Però hi ha una cosa que les uneix: el buit de les seues vides a causa de relacions amoroses frustrades i frustrants. Per això és que la història de Hamlet i Ofèlia ho travessa tot: de nou l'amor no és sols impossible sinó estèril i aniquilador. El personatge de Cleòpatra es vincula, a partir d'una pintura, amb el de Filomela, dona ultratjada i violada pel seu cunyat; a la relació de la dona histèrica i el seu marit s'ha vulgaritzat tot, fins i tot Shakespeare; les dones de la taverna es retrauen tot de raons que acaben erosionant les relacions amoroses. No és d'estranyar que la dona nerviosa es plantegi "Què farem demà?", "Farem res mai?" i la seua parella li recordi el món estèril d'aigua calenta, automòbil i escacs on està estancada.

Bibliografia:

- Fernández Biggs, Fernando (2021): La mujer en La tierra baldía de T.S: Eliot. Editorial Universitaria de Chile (El saber y la cultura).

- Ferraté, Joan (2024): Lectura de «LA terra gastada» de T.S. Eliot. Edicions 62. Barcelona.

"La Ciutat Irreal"(v. 60-76)

 LA CIUTAT IRREAL (v. 60-76)

Ens situem en un ambient urbà i segurament coetani a la veu poètica. A la Ciutat Irreal la mort en vida de molts éssers humans es fa més evident i sobretot si els contextualitzem dintre del mes de renaixement i la florida. El contrast entre la buidesa dels homes i el paisatge exterior és encara més significatiu. El cicle de la vida mai s’atura i la natura renaix potser com l’esperit dels homes tot i que el poeta ho posa en dubte tal i com es pot entreveure en aquests versos: «Aquell cadàver que plantares l’any passat al teu jardí, / ha començat a germinar? Florirà enguany? / O les sobtades gelades han fet malbé el seu jaç.» (v. 71-73)

Potser els morts en vida que es dirigeixen als despatxos a les nou del matí, tot creuant el pont de Londres i que la veu poètica veu com els seus semblants, es relacionen íntimament amb els morts de l’Inferno de Dante.

Ferraté fa referència a la conversa que, camí de l’oficina, sostenen sobre les seues aficions hortícoles el narrador i un qualsevol Stetson. Aquesta conversa versa sobre el déu de la fertilitat que calia enterrar amb l’esperança que tornaria a nàixer amb la primavera. Tot i això, l'home modern ha rebutjat la natura i els cicles. La terra dels qui eviten morir es torna erma. Allí la vida es torna rutinària i bruta, i el tedi ho envaeix tot.

Les referències poètiques a Baudelaire també són presents en aquest fragment en aquell poema titulat «Els set vells»¹

Altres aspectes a destacar són el Gos i una dislocació temporal com és la referència a la batalla de Miles. Pel que fa al primer element, molts personatges de La terra eixorca cauen preses d'aquest Gos (en anglès, Dog, grafia acostada palíndricament a God, és a dir, Déu) que porta l'ésser humà a viure en la més absoluta superficialitat en ser desenterrat i renascut però no pas en la plenitud vital que tant proclama Eliot. Pel que fa a la batalla de Miles i segons l’estudiós Mayer², identificant Stetson com ho fa, comença a veure amb la visió de la realitat del vident, reconeixent a través de les batalles antigues i contemporànies que totes les guerres són una guerra que repeteix el mateix patró de destrucció, totes les ciutats són una ciutat i tots els temps un temps lligats a la «roda»

Finalment, apareix un vers en francès de Charles Baudelaire la traducció del qual és la següent: «Tu, hipòcrita lector, el meu semblant, el meu germà». Així doncs, interpretem que, com Stetson i com la veu del poema, tots tenim un «mort», un passat o alguna cosa per ocultar.

1https://navisfractaliteraturayarte.wordpress.com/2024/07/30/charles-baudelaire-los-siete-viejos/

2https://mdc.ulpgc.es/files/original/cd2982f6ce64b059f3dd4e34dc9b649ada6a71e4.pdf

"Temeu la mort per aigua" (v. 43 al v. 59)

 

TEMEU LA MORT PER AIGUA

Potser hem de veure Madame Sosostris com una caricatura del que antany era gairebé sagrat: els endevinadors, pitonisses o vidents. Sembla ser que hi ha moltes afinitats entre Mr. Scogan, el fals endeví de la novel·la d'Aldous Huxley, Crome Yellow (1921) i Madame Sosostris, la clarivident del nostre poema. És evident que Madame Sosostris presenta una mena de discapacitat per predir el futur a través de la baralla de cartes.

Segons Arthur Terry¹, al passatge que tracta de Madame Sosostris res no és autèntic. El ritus d’endevinar s’ha degradat, l’art endevinatòria ja no és veraç. El tarot de Madame Sosostris li serveix, però, per a introduir personatges que aniran apareixen al llarg del poema com ara el Mariner Fenici, Belladona, l’home dels tres bastos, el borni i el Penjat. Fins i tot podem veure la connexió entre Madame Sosostris i la Sibil·la, la pitonissa que apareix a l’epígraf, amb evidents diferències i molt més degradada la primera. Els ecos de Shakespeare i Dante es fan evidents també en els versos «aquestes són les perles que foren els seus ulls» o «Veigs multituds, gent caminant en cercles», respectivament. Es tracta de ressonàncies culturals que tenen un pes específic en el poema i no pas un «pes mort», tal i com indica Arthur Terry.

L’única manera d’entendre aquest passatge és veient la ignorància de l’endevinaire per sobretot trobar el salvador de la humanitat i també la incapacitat de poder destriar tots aquests personatges que podrien ajudar-la a entendre millor la condició humana però la manca de referents o la pèrdua d’aquests indicadors culturals fan que també vacil·li i temi com tota la multitud que camina en cercles i no avança, talment com la humanitat que descriurà després a la «Ciutat Irreal».

Deia Richard Henry Dana, coetani de les germanes Brontë, que "sempre és solemne la mort, però mai tant com a la mar. Mor un home a terra i el seu cos queda entre els amics; però si cau per la borda a la mar, hi ha tanta precipitació en el succés i tal dificultat per trobar-lo que el misteri s'apodera de tot. Efectivament, el misteri ho embolcalla tot en aquest tipus de morts: el no-res s’engoleix el cos i el buit etern és encara més suprem.

1 TERRY, Arthur. "T.S. Eliot: La terra gastada"

"Desert i buit el mar" (v. 1-42)

 

«DESERT I BUIT EL MAR», PRIMERA PART DE

LA TERRA EIXORCA DE T.S.ELIOT

Hi ha una quantitat ingent d’estudis, comentaris i assajos adreçats a l’obra de T.S.Eliot La terra eixorca. De fet, Joan Ferraté¹ afirma que, per arribar a un sentit prou afinat de l’obra, es va haver de desempallegar de totes les percepcions fortuïtes que se li havien volgut trobar al llibre havent freqüentat la «púrria eliotiana». També és cert que les notes del mateix Eliot són les que realment ens poden ajudar a aclarir bona part del significat d’un dels poemaris més importants del segle passat i que més influència ha tingut en la història de la literatura universal contemporània.

És evident que el sentit del poema és ben ampli i molts estudiosos, tal i com afirma Alcalá², han volgut veure la vida en un Londres després de la Primera Guerra Mundial³, també el tedi de la condició humana moderna i evidentment la visió d’una terra erma habitada per homes i dones que bandegen qualsevol aspiració d’una existència profunda i també l’experiència de la mort. A l’article d’Alcalá es remarca el que el propi Eliot va afirmar respecte de La terra eixorca, això és, el poema havia estat més aviat un grunyit, una espècie de queixa personal davant la vida que ni ell mateix va preocupar-se de si l’entenia amb tota la seua complexitat, en paraules del propi autor.

Si ens centrem en la primera secció del poema de la part primera «L’enterrament dels morts» ens adonem que comença amb un to reflexiu lleugerament melangiós que s’obre amb un dels versos més aclamats per la crítica «Abril és el mes més cruel...», seguida d’uns versos carregats d’energia vital, cosa inhabitual en el poemari, focalitzada en aquella baixada en trineu evocadora d’un passat infantil esperançador. Així doncs, la primavera és el ressorgiment i la regeneració de la natura en tant que ho fa des de cicles contraposats com la tardor i l’hivern. Des del principi del poema, comencen els ecos mitològics: el mite de Sísif es refereix al continu i tràgic tornar a començar tal i com ho fan els cicles naturals. Així doncs, la condemna d’allò cíclic és evident des del primer vers i el que hauria de ser motiu d’alegria i de vida esdevé amarg.

No deixa de sorprendre que el poeta intercali un parèntesi a mode de flashback d’una parella prenent un cafè i xarrant i també dels dos cosins arrapats a l’intrèpid trineu tot relliscant en vertical en un context embolcallat de vitalisme i llibertat per després fer una mena d’escapisme enfront la recança d’uns temps passats esperançadors: «Llegeixo, bona part de la nit, i a l’hivern me’n vaig al sud» (v.18).

A partir d’aquí comencem una segona secció que comença al vers 19 i que ens remet a un passatge bíblic i que necessàriament ens farà retrocedir al colofó del poemari, del qual no hem parlat. Pel que fa al passatge bíblic es refereix a un passatge del llibre d'Ezequiel que és un llibre bíblic de l'Antic Testament que forma part dels llibres profètics. Alguns dels aspectes més destacats del llibre són les "visions" del profeta; els salms fan memòria de les intervencions salvadores de Déu envers el seu poble i apareixen els laments pel fet que Déu estigui com absent i irritat sobretot per la situació d’impuresa en la qual es troba Israel pel fet de menystenir Jahvè i idolatrar altres ídols. Tot aquest passatge es concentra en el vocatiu del final del vintè vers «Fill d’home» i que culmina en el trentè vers «Et mostraré la por en un grapat de pols» tot fent referència a l’error de la Sibil·la en demanar llarga vida a Apol·lo i oblidar-se de demanar-li joventut. No és d’estranyar que més endavant Eliot rebli el clau en la «noia dels jacints» i en la trista història de Tristan i Isolda on precisament les morts tan primaverals del Jacint més clàssic i dels amants tan joves esdevenen volàtils i paradoxalment belles. La idea de soledat, buidor i desesperació torna a ser evident en aquest punt i el que hauria de ser el viatge al «jardí de les Delícies», a l’amor i la consolació no és res més que ruïna, misèria, desolació i mort segura; ho aclama amargament el pastor que espera el vaixell salvífic d’Isolda que no arribarà mai: «Desert i buit és el mar» (v.42).

                                     

1FERRATÉ, Joan (1977): Lectura de la terra gastada de T.S.Eliot. Barcelona: Edicions 62.

2ALCALÁ, César (2022): «Cien años de La tierra baldía, el poema que T.S.Eliot escribió sin saber lo que decía». El Debate.

3La terra eixorca es publica el 1922.