Elegies de Bierville, 5

Escriu Riba: “La quinta elegia, segurament la més fàcil, és només això: el sentiment de retrobament de l’ànima, donat pel símbol del nàufrag que va a parar a una illa, en la qual reconeix la seva pròpia pàtria.”

El poeta es reclou sota la “cúpula verda” dels boscos de Bierville i inicia un viatge interior. Un viatge calmat (“curs discret”, “brisa que a penes ets més / que un moviment del silenci”). En aquesta calma, fins la sang s’oblida i el poeta “sap”.  Aquest vers recorda aquella “manera senzilla / d’amorosí’ el pensament” de la primera elegia, i la cursiva del mot sé potser indica que aquest no és pas un saber comú, sinó possiblement poètic. El trajecte continua calmosament a través de la malenconia. L’ànima és comparada a “una pàtria d’antany”, idea que Riba manlleva del poeta romàntic Novalis i hi havia a través de la metàfora i d’un dels motius centrals de les elegies, el renaixement.

Tal és la naturalesa d’aquest reconeixement de la pròpia ànima que el poeta “no en té sorpresa”. A partir d’aquí sembla establir-se un cert paral·lelisme amb Ulisses en el seu retorn a Ítaca fins “arribar a l’esposa secreta”. El crepuscle fa pur el sender, donat que és un camí espiritual que demana recolliment. I aquesta espiritual allò que fa que aquest retorn a l’ànima sigui alhora pueril i reial (innocent com la infantesa i noble d’esperit). El poeta fa aquest viatge inflamat de desig, però alhora amb lentitud car vol arribar de nit, per preservar la força del desig i l’esperança de l’esposa i el misteri del seu encontre. Així, el retrobament amb la pròpia ànima propicia el reencontre amorós amb l’esposa, “després d’una llarga i difícil separació” (tal com diu Enric Sullà).

El poema culmina amb un vers final esplèndid que detalla què és la nit per al poeta: la nit dels amants és també la nit transcendida de recolliment de l’ànima, que és més que nit, en un sentit físic, sinó “més enllà de la nit”, l’espai espiritual del renaixement i de l’amor.

Elegies de Bierville, 4

El motiu que desencadena aquesta quarta elegia és ben simple i anecdòtic. El mateix Riba ens l’explica: “Estava jo una tarda, em penso que era pels volts de Pasqua, a la vora del riuet que travessava el nostre bosc i una noia, en una barca, amb una senzillesa adorable, es va treure la roba i es va llençar al riu, a nedar.”

Com deia Voltaire, la poesia no és feta sinó de bons detalls. Són, però, al meu entendre, detalls de llenguatge. Que els detalls siguin formes de la llengua, els acosta al procés de simbolització, que, al capdavall, no és altra cosa que romandre oberts a tots els significats possibles, a totes les associacions.

Els detalls de l’escena (túnica, lli, testa...), tal i com són descrits als primers versos, semblen tenir la intenció de despersonificar la dona i fer-ne un arquetipus en allò essencial.

L’elegia planteja la fragilitat de la relació d’interdependència entre l’ésser humà i la natura al primer interrogant, justament en l’instant que la dona té encara el cap dins la roba. La mirada de la dona, ara absent de l’escena, té tal importància que aquest lligam sembla que es trenqui.

Al següent interrogant, el procés de deshumanització segueix endavant, quasi escultòricament: el cap és descrit com a “cosa d’or i mirada”, i la desconnexió que s’ha produït amb la natura fa que la dona reaparegui amb vaguetat. El cant del cucut en retorna la plenitud de l’escena i la dona (que sembla que se sàpiga observada) somriu. És aquesta tranquil·litat amb què somriu que retorna al món la sang juvenil d’un juny ara sí “perfet” que va cap a l’estiu. La culminació de l’instant amb la dona que ara neda lliure i confiada arriba a fer que fins els déus i els ulls del poeta nedin amb ella en un salt d’harmonia quasi còsmica.

Elegies de Bierville, 3

Deia Ferrater que a “Riba no li interessava l’expressió dels fets immediats de la seva vida, sinó de la permanència d’aquesta vida.” D’aquí el nivell d’abstracció que els poemes assoleixen. Un exemple ben clar és aquesta tercera elegia, en la qual uns fets vivencials prou simples (la visita uns dies a Irlanda i la posterior estada a casa d’una parella recentment casada) serveixen d’excusa a un poema d’una major complexitat temàtica que les dues primeres elegies.

Com fa Enric Sullà, podem dividir l’elegia en tres parts, la darrera de les quals es dividiria al seu torn en dues parts també. De l’enyor i la tristesa inicials (vv.1-10), passant per l’exaltació de l’illa (vv. 11-18), fins al record d’aquesta mateixa illa (vv. 19-23, arribem a la transfiguració final del poema (i del record) a través dels enamorats (vv. 24-32).

El poeta es troba trist en el seu exili, obsedit pel record del mar, que a la tercera part es vincula a l’alegria (ara encara perduda). Hi ha encara una dramàtica desconnexió d’aquesta alegria: la primavera és cristal·lina només en l’altura, diu.

Sobtadament apareix l’illa “més verda enllà de les illes”. És així com Riba en fa abstracció. I és tan verda que el poeta se sent, ara sí “llum amb la llum contra l’ombra”. Recordem que al primer vers ens parlava d’una “ombrosa vora enllacada”. L’exaltació del triomf i de l’obstinació de viure condueixen a una connexió amb l’ànima i al cant. Els extrems abruptes dels penya-segats ho són ara del somni. En aquest cant, la veu i el món s’uneixen “sobre el buit inhumà”.

El poeta, però, torna a trobar-se al parc, a Bierville. I aquell cant ara esdevé, un altre cop, “un destí presoner” d’aigües que “llisquen monòtonament”. Aquí torna l’enyor, i el poeta ja no recorda el mar sinó com una cosa prevista, pressentida, enyorada.

Si el poema començava amb la tristesa de l’amor, aquí apareixen els enamorats i el seu “paradís”. Llum, voluptat, risc. És a dir, vida i alegria. El poema es clou amb el risc de l’onada inestable que es troba a la base, per al poeta, del veritable amor dels enamorats, oberts al vent, aquesta força invisible i potent de la vida.

Elegies de Bierville, 2

El mateix Riba ens dona pistes sobre el valor metonímic de Súnion. “És aquest lloc únic, síntesi i símbol de moltes coses pures (...)”, escrigué. Així doncs, Riba pren una part per a simbolitzar el tot: el món de la Grècia clàssica i, per extensió, de l’Humanisme.

Súnion és un promontori a l’extrem de la península de l’Àtica on s’eleva un temple dedicat a Posidó. Riba n’evoca el record “de lluny”, és a dir, des del seu exili a Bierville. Per això, el qualifica alhora de “precís” i “fantasmal”. És precís en la mesura que en recorda els detalls i el valor essencial; és fantasmal en la mesura que, ara, no és una visió directa, sinó el record d’una visió d’un viatge a Grècia, dotze anys enrere.

Contrasta el fet que el temple, en runes, sigui evocat “amb un crit d’alegria”. Per què? Diria que bona part del poema ens ho explica. Ja hi arribarem. Mentrestant, tot el poema és farcit d’elements que, en un esforç simbòlic, són depassats del seu mer significat físic. El sol, la mar (que s'associa a l’alegria a la tercera elegia), el vent... No cal quasi ni tan sols que, davant la tristesa de la primera elegia, aquí el valor positiu d’aquests símbols hi contrasta fortament. El sol i el vent s’identifiquen fàcilment com a valors divins, i no passem per alt que la mar és precedida del mot “rei”, que també podem associar a la divinitat.

El record de Súnion “dreça” el poeta, és a dir l’eleva, però també podríem imaginar que Riba se sent, en l’exili, caigut, i que aquest record fa que s’alci, amb alegria i “feliç de sal exaltada”, potser un altre símbol bíblic. En efecte, el valor positiu del simbolisme de la sal l’acosta al simbolisme bíblic (“Vosaltres sou la sal de la terra” hi llegim, Mt 5:13-16): conservador, símbol d’incorruptibilitat, i per tant de puresa.

Tot el poema es construeix sobre la base d’una ambigüitat sintàctica. Allò que es refereix al temple es refereix també al mateix poeta. Qui és feliç de sal exaltada? De qui és el marbre absolut, pur, culte. Aquesta identificació s’anuncia ja al quart vers: “noble i antic jo com ell”.

Podríem dividir el poema en dues parts separades per un signe d’admiració a la meitat del setè vers. En la primera part, hi ha l’evocació del record. A la segona, el temple hi és personificat, car vetlla, i per tant fa de guia. També en aquells temps foscos de l’exili i l’enrunament d’uns valors democràtics i republicans. Així, el poeta sembla identificar-se amb el “mariner”, “l’embriac del teu nom” (que és Grècia i l’Humanisme; no oblidem que aquestes eren dues vocacions “embriagues” de Carles Riba).

L’expressió “extrem com la certesa dels déus” és, en certa manera, enigmàtica. Al meu entendre (i sense abandonar l’ambigüitat de què he parlat, car sabem que el temple es troba situat en un indret “extrem”), fa referència a la fe, que és, per dir-ho així, un coneixement extrem, tan extrem com la mateixa existència dels déus. I finalment s’identifica, Riba, amb l’exiliat, que sobtadament recorda el temple des dels boscos ombrosos de Bierville.

I arribem a la conclusió dels dos darrers versos, en els quals comprenem l’alegria del poeta. I per què el temple, enrunat, es manté pur als seus ulls? Súnion és, sens dubte, una visió de salvació, no només de Riba mateix, sinó de tot un poble (Catalunya, també enrunada) i per extensió de la Humanitat sencera. A través de què? De la cultura, sens dubte, en un sentit profund, diria que espiritual fins i tot. La vida, així, ens fa rics del que donem i encara que ens enrunem, aquest donar-se del tot, ens manté purs perquè no ens buida. Allò que donem amb puresa, ho conservem. Crec que aquest és el significat d’aquest darrer vers.