L'alta llibertat de ser dona i poeta: Clementina Arderiu

 

L’ALTA LLIBERTAT DE SER DONA I POETA:

CLEMENTINA ARDERIU

Certament és massa aviat per complir el centenari de la mort de la poeta Clementina Arderiu (1989-1976) i un centenar i més d’un quart de segle per homenatjar el seu naixement. Arderiu és una de les poetes amb més solidesa que trobem en el panorama poètic de principis del segle XX en la literatura catalana. Havent llegit i comentat el primer dels seus reculls en sessió de club de poesia durant aquesta tardor, ens referim a Cançons i elegies (1916), reafirmem el que Marçal ja apuntava a l’article «Clementina Arderiu: la poesia d’una dona, a contraclaror»¹ o més aviat cal contradir el que molts crítics revelen del seu estil: una poesia desproveïda d’intensitat i de tensió.

El poema que enceta Cançons i elegies conté un quartet amb perfectíssims decasíl·labs que destil·len una maduresa poètica i una pregonesa intel·lectual del tot corprenedora si, a més, tenim en compte el baix perfil artístic que injustament se li ha anat atribuint a Arderiu; segurament per aquell «terror sagrat» que, com ja ens advertia Marçal, té molt a veure amb aquesta dèria atàvica d’infravalorar i fins i tot témer el pensament femení consubstancial: «Lloeu ben alt, vosaltres mos sentits, / el despertar del jo que en mi dormia; / no us desconhorti esdevenir petits / enfront de tan alada senyoria.» (Arderiu, 2012, pàg.5)

Si soscavem en cadascun dels poemes d’aquest recull, copsem tot de contrallums, vacil·lacions, lluites internes i conjectures abrandades que ens fan pensar en una genuïnitat poètica atípica i fascinant en el panorama literari del moment. La tensió medieval tan ausiasmarquiana en què la carn i l’esperit entren en contradicció omplen de neguit i de buidedat existencial els versos de la poeta: «així pel clar triomf de l’esperit / ma carn serà discreta i piadosa» (Arderiu, 2012, pàg.5), «Mon feble drap de vestidura humana / més que elm i escut, és conductor d’ofenses.» (Arderiu, 2012, pàg.6), «Esperit, ¿en quina cambra / tan pregona t’ets colgat, que t’és llevada la joia / i les ganes de combat?» (Arderiu, 2012, pàg.7)

Una altra font suggeridora i delitable en la qual ens fa pensar Arderiu és la del savi medieval Ramon Llull. El propi Llull al Llibre de les Meravelles crea un fil narratiu a través del personatge central Fèlix i, a partir d’aquest, ens va mostrant la pròpia concepció del món. Així el Llibre de les Meravelles esdevé una mena de manual pedagògic en què, valgui la redundància, l’educació és un exercici clau bastit en el fet de meravellar-se per tal d’assolir un aprenentatge de la vida o de la ciència de la vida amb consistència. Al poema «Beatitud», Arderiu evidencia aquest aprenentatge vinculat a la contemplació de la pròpia existència o la d’altri: «La via inconeguda que mena al lleu finir / sense ombra de paüra segueixo pas a pas; / mon seny de tot s’admira i guaita ací i allí: / talment l’infant indòcil que duu la mare al braç.» (Arderiu, 2012, pàg.8)

Cèlia Riba en «Uns records de Clementina Arderiu»² afirma que el seu avi Carles Riba va afavorir sempre la carrera poètica de la seua dona i, fins i tot, en un moment determinat Riba li recomanà a Arderiu que deixés de llegir Carner, ja que s’estava deixant influir massa per aquest poeta. És evident que la poesia és un pont entre els autors que d’alguna manera es vinculen i m’atreveixo a refutar les paraules del propi Riba a partir del poema que tanca el recull Cançons i elegies. Així, si tenim en compte que Arderiu escriu el poema «El camí» el juliol del 1916 i establim analogies amb un dels poemes més famosos de Josep Carner «Cançoneta incerta» publicat al recull El cor quiet (1925) ens qüestionem qui influïa qui: «Camí que em menes i mai no ets igual, / ara la vall i les verdes pastures / deixes enrera, i travessar et cal / l’hort dels raïms i les pomes madures» (Arderiu, 2012, pàg.40) versus «Aquest camí tan fi, tan fi, / qui sap on mena? / És a la vila o és al pi /de la carena?» (Carner, 2018, pàg.150)

Clementina Arderiu és una dona amb cambra pròpia a contrallei del temps que va haver de viure. Cèlia Riba recupera el record de l’àvia fent poesia en un racó de la casa, retirada a les golfes de la casa de Sarrià i on ningú no la podia molestar; un espai i un temps propi per a una poeta que llueix de nom («Ara el nom em lluu / damunt la testa.»)³ i d’un corpus poètic gens menyspreable i injustament diluït en un món que, encara ara, tendeix a subestimar «l’alta llibertat» de ser dona i, a més, poeta.

1Diari Avui, 16 de juliol de 1989 i republicat a Rels, núm.8 el 2006.

2Clementina Arderiu, Jo era en el cant, Obra poètica 1913-1972, edició a cura de D. Sam Abrams, edicions 62, 2012. Conté els sis poemaris d’Arderiu: L’alta llibertat (1920), Cant i paraules (1936), Sempre i ara (1946), És a dir (1959) i L’esperança (1969) i vuit poemes inèdits, entre altres escrits.

3Arderiu, 2012, pàg.34

D'Arderiu a Riba

   Llegim a l’article dedicat a Clementina Arderiu a la Wikipèdia: «Casada el 1916 amb Carles Riba, la relació amb el poeta va impulsar definitivament la seva dedicació a la literatura».

   Quan Arderiu publica el seu primer poema (1911), Riba té divuit anys, i està encara lluny d’editar el seu primer llibre d’Estances (1919). En canvi, el 1916 apareix ja publicat Cançons i elegies d’Arderiu.

   Més enllà de la retroalimentació que deu ser natural a l’obra d’ambdós autors, pagaria la pena de fer un estudi comparatiu d’ambdues obres poètiques. Potser ens adonaríem que la primera influència la va exercir Clementina Arderiu sobre Carles Riba. No en va, a Cançons i elegies ja hi ha molts dels temes i els tractaments que també obsedirien Riba. Poso per cas l’ús del mot «enquimerat» al sonet “Em plau saber-te prop, Amor mesquí” (Cançons i elegies), paraula poc habitual que Riba empraria a la primera de les seves estances (“T’ha enquimerat la gràcia fugitiva”). És només un exemple força simbòlic, però hi ha molt més, si només ens atenem a un llibre escrit quasi tot dos i tres anys abans al matrimoni entre Arderiu i Riba (1916) i editat tres anys abans de la primera edició del Primer llibre d’estances (1919) de Carles Riba, a qui havia conegut el 2012.

   Però, vol dir tot plegat que Arderiu, amb tot, no aportava res de personal que no hagués desenvolupat Riba? Crec honestament que no és així. Les diferències entre les dues obres poètiques també haurien de formar part d’una anàlisi comparativa. Aquí, em semblen rellevants dos aspectes de l’obra de Clementina Arderiu: d’una banda, l’esforç per posar unes bases poètiques a la seva condició de dona, que visqué amb una certa contradicció entre el seu poderós intel·lecte i la seva condició matrimonial, en el sentit més tradicional de l’expressió; i d’altra banda, un vitalisme potser d’arrel maragalliana, notòriament absent en Riba, i que m’arriscaré a dir que Salvat-Papasseit desenvolupa a bastament després, a partir de 1919. I és que, ultra Maragall, abans de Salvat-Papasseit, potser ningú com Clementina Arderiu fa bandera d’aquesta alegria quotidiana, d’aquest vitalisme que ultrapassa, alhora que travessa, els temes més “greus” de la seva poesia, compartits amb Carles Riba.

   Clementina Arderiu, la poeta pionera de les lletres catalanes, que obrí, crec, tants camins que després tantes altres poetes han pogut desenvolupar i fer acréixer, a partir d’aquell “despertar del jo que en mi dormia” del primer poema de Cançons i elegies. Magnífic desvetllament poètic que ja ha travessat més d’un segle fins a nosaltres, exactament 111 anys.