ALBERT ROIG: FUGIR DE LA POESIA

ALBERT ROIG: FUGIR DE LA POESIA

És possible que la poesia vagi més enllà de la mera comunicació directa i que busqui altres vies expressives. Roig s'embarca en una tempesta que ens explica en cru. Així, a La primera pell la nuesa és present en tots els poemes com una mena de signe d'identitat de la innocència. El poeta es retroba amb el xiquet que s'ullprèn de tot i tot s'enriqueix als seus ulls. Les paraules de ressons homèrics fan un vol per un bosc exuberant de vegetació, farcit de saó, d'aigües clares i cels de llum a través d'un registre poètic utòpic i personal. Les ales dels rodadits convoquen al foc, la mà que recorre meandres i cingles i congostos, la taronja que fa goig i la que se sema quan s'estova a la terra, el verd, els brots, l'alba li tracen el mapa de la jovenesa, de la blancor de calç... I és potser la recança de no sentir cap anhel, cap desfici ni cap veu que el fa bellugar diàfan en l'escenari del món.

I Venus també crema entre el fullatge perquè a Córrer la taronja hom calla per no avesar-se a l'amarguesa de la creixença. Al poeta li crida el viure de caseta sense taula ni espills i cabells esbullats i hi troba el goig de viure lliure i d'ajaure's nu i segurament col·locat.

Arribem al punt en què l'art i la paraula fan aiguabarreig i notem la textura de les pells, la cadència de l'aigua, el reflex de la nuesa del Sol... Es tracta potser d'un relat secret, com diu Ollé, on la natura no és ben bé cap paisatge concret sinó més aviat el que el cos recorda de tot allò orgànic.

A Mar i altres imitacions torna a haver-hi la fugida d'un mateix, la pèrdua del jo poètic que pressent el brogit d'una nova tempesta, la brutícia que els anys van deixant en la nostra pell. I és que acabarem sent una barca asclada si fem correlat amb Ulisses.

S'obre a Vedat un submón particular on el prenen les ales que el faran perdre als verds que tant anhela, a la sanguina més fresca. I la mar i la nit seran el llindar que seguirà amb ulls de gossa que caça a l'encesa la llum que duu la joia i el foc. I, A una música de cavalls negres, hi troba la tomba en la duna més petita i vol creure que les pedres s'estovarien abans de tornar-se altra volta barca asclada.

Sent novembre, La vestidora i el dol van de bracet de l'estació de les podridures, dels desvaris d'aire i fulles. El pou mort i el cel nu de fotges el fan remar a l'altra riba, la temuda.

Convertit en Ariel i Caliban torna a casa fet de set i boca roja, tot esperant la pluja. El jo poètic roman en escena amb tota la força que li queda, tot i que això és ben poc per acarar-se a l'abisme.

Al club uns el veuen subversiu, sincer i honest i entreveuen un poeta ple de llums i ombres. Altres li retrauen la fuga, la vaguetat i la poca transcendència i arrodoniment dels poemes i li retracten, a més,  un relat sense expectatives ni anhels. I, tot i que les revolucions en poesia són imperceptibles -tal com afirmava Ferrater i ens recordava aquesta tarda Gavaldà-, Albert Roig fa igualment la seva revolta: a través del poema es defensa la seua vida, la que fuig de la poesia.

L'escriptura indòmita de Mary Oliver

 

La escritura indómita, Mary Oliver

 

La escritura indómita

Mary Oliver

Traducción de Regina López Muñoz

Errata Naturae

Madrid, 2021

186 páginas

 

Por Ricardo Martínez Llorca / @rimllorca

La belleza debería ser algo muy sencillo. Mary Oliver (Ohio, 1935 – Florida, 2019) lo sabe y su proyecto vital no es una lucha por demostrarlo, pues luchar implica un tipo de acción con resistencia, actuación dinámica o contra la dinámica, voluntad de victoria y mucha, muchísima tozudez. Nada de esto existe en el aliento de Mary Oliver que, sin empeño, pero sin descanso, sin fatigarse, pero sin renunciar a la bondad, no cesa de identificar la belleza con el mundo natural. En estos textos que se recogen bajo el título de La escritura indómita, Oliver hace muestras de una prosa poética sencilla, casi hasta demasiado humilde, y por tanto bella. La rigurosidad teórica, las fuentes, la sobriedad expositiva que deberían poseer de ser leídos como ensayo, provienen de un único lugar, de esa parte de la inteligencia que se da la mano con la sensibilidad, de esos gramos que la propia Mary Oliver llama alma. O de “los tres ingredientes de la poesía: el misterio del universo, la curiosidad espiritual, la fuerza del lenguaje”, si es que esos ingredientes no son la mejor definición de alma que hemos leído en mucho tiempo.

“Pienso como ecologista. Pero siento como miembro de una gran familia; una que incluye al elefante y a la espiga de trigo tanto como al maestro de escuela y al industrial”.

Ese conocimiento directo, esa manera de destilar lo observado, lo sentido, se aproxima a una versión balsámica de la sabiduría, tal vez a aquella que nos reconforta. Los textos provocan, por encima de cualquier otra sensación, descanso. Son hijos de Thoreau y de Emerson, de John Muir y de Henry Beston, pero, por encima de todos ellos, son hijos de Walt Whitman. “Apredí de Whitman que el poema es un templo -o un campo verde-, un lugar al que acceder y en el que sentir”, asegura esta escritora que, a juicio de Elena Medel, en su excelente prólogo, se caracteriza por “la mirada atenta, la escritura fiel, la escritura; corregir, limar las aristas, luchar por la imagen más bella”. Despojada de las cosas más sucias de la vida, de la ambición y de las malversaciones del ego, Mary Oliver nos muestra cuál ha sido la conclusión de haber pasado por la Tierra, que siempre es muy sencilla: aprender a separar el grano de la paja y dejar que las pequeñas cosas se las lleve el viento. Y así, leer estas reflexiones el leer a la persona, posiblemente a una de esas personas que todos, en algún momento, desearíamos ser, alguien que vive con poesía al margen de su obra escrita: “Comprendí enseguida que ciertas cosas -la atención, la energía desbordante, la concentración absoluta, la ternura, el riesgo, la belleza- eran elementos poéticos”.

“Comprendí que el poema era un constructo, que requería forma, elegancia, objetividad”, comenta, pues las últimas páginas de la obra no están dedicadas a la naturaleza como tal, sino a otra vida que ella ha sentido como natural, la literaria, la de la creación poética. Que alguien se desnude hablando sobre el proceso creativo, y nos muestre al yo poeta, al yo de las buenas cosas buenas, siempre será un descanso. Y es posible que descansar sea la función más militante de la literatura.

Repeticions a "Tres dones" de Sylvia Plath

Per les notes del traductor de "Tres mujeres" en l'edició espanyola de tota la poesia de Sylvia Plath, traducció de Xoán Abeleira (Sylvia Plath, Poesía completa. Bartleby Editores, 3a edición, 2009, pàgs. 570-572), sabem que una part de la crítica nord-americana ha considerat aquest poema com a fallit en dos aspectes: d'una banda, el dramàtic, i en segon lloc en l'aspecte d'assolir una diferenciació prou neta i clara entre les tres veus dels monòlegs. Abeleira mateix considera que no és així.

Amb tot, jo prefereixo una tercera posició: que és la d'admetre que no hi ha aquesta clara distinció entre les tres veus, però afegint-hi que justament això és el que perseguia Plath, que no era tampoc tan fàcil. És a dir, que les veus siguin el producte no pas de tres persones absolutament separades unes de les altres, sinó que semblin el resultat de tres fases, sigui d'una dona, sigui d'una entitat mítica (la "deessa blanca"), tres fases que es corresponen amb les tres fases lunars, creixent, plena i minvant.

Hi ha un element estilístic que facilita aquesta identificació de les tres veus en una sola veu total. No és pas l'únic element que hi contribueix, naturalment, donat que hi ha altres elements conceptuals, de significacions, etc.., però aquests elements estilístics tenen, al meu entendre, una gran rellevància. Penso en les repeticions, entre les quals n'hi ha de dues menes.

No deixa potser de ser una ironia que Plath es refereixi a les estadístiques en aquest poema, donat que el poema trenca amb totes les estadístiques esperables o previsibles.

D'una banda, tenim aquelles paraules, expressions o sintagmes que es repeteixen de forma consecutiva. N'he trobat vint-i-quatre. La primera d'elles a la primera intervenció de la segona veu ("la plana, plana, planor [...]"). Aquestes repeticions, sí, tenen potser també una funció dramàtica, però el seu excés evident em sembla que té la seva funció fonamental de dotar les tres veus d'uns elements comuns que les identifiquin en una sola veu total i completa.

D'altra banda, la segona mena de repeticions consisteix en aquells mots que es reiteren en veus diferents. No he fet el recompte dels que més es repeteixen (com pot ser el mot "món") i que òbviament contribueixen a la unitat de les veus; sinó que m'he fixat en uns pocs mots que, tot i que es repeteixen molt poc (molts d'ells només apareixen dues vegades), per la seva posició en el text, pel fet que no són mots tan comuns com altres i pel fet que són repetits per veus diferents, tot i trobar-se a prop en el text, confereixen una gran unitat de to i de significacions a les tres veus.

Deixo de banda, aquí, les repeticions de colors, que mereixen un capítol a part. Fixem-nos, per exemple, en mots com "garfi", "instruments", "muntanya", "bena", "pròdig" o "ferida", amb poques repeticions, sí, però situades estratègicament, com si les tres veus s'estiguessin escoltant les unes a les altres, amb aquell fenomen que sovint es produeix en les converses que fa que repetim un mot inusual pronunciat fa poc per una altra persona. Alguns d'aquests mots, estadisticament, no haurien de repetir-se ni ser pronunciats per més d'una veu, i menys encara de forma tan propera en el text.

Són, tot plegat, elements estilístics que reforcen la idea d'unitat de les tres veus en una entitat (personal, social i/o mítica) superior.

Albert Gavaldà

La muntanya al poema "Tres dones" de Sylvia Plath

La idea de "muntanya" o el qualificatiu de "muntanyosa" referit a les dones, s'oposa clarament al concepte aplicat als homes (pla, "flatt" en anglès, que també vol dir vacu, buit).

Al meu entendre, aquest concepte, Plath l'extreu de Robert Graves, que probablement l'elabora al seu assaig "La diosa blanca". A més, Graves té un poema amb aquest títol en el qual es refereix a la Mare-Muntanya ("Mountain Mother").

En la meva opinió, aquest sol fet ja demostra per se que el poema de Plath pot tenir diversos nivells de lectura, a més del purament autiobiogràfic, de crítica social i política, de crítica feminista.., fins arribar a un nivell mític i espiritual. Nombrosos elements del poema semblen confirmar-ho, així com certes referències religioses.

Albert Gavaldà

"TRES DONES " DE SYLVIA PLATH

La sala de la biblioteca Sebastià Juan Arbó ens ha tornat a acollir després d'un "periple" raonable dintre un any de pandèmia. Dilluns 21 de desembre ens trobàvem a la sala de reunions de tallers Cornet per parlar del llibre d'Albert Gavaldà Poemes d'Abissínia i dilluns 1 de març ho fèiem a la biblioteca de l'INS Els Alfacs per poder parlar d'Arbres d'hivern de Sylvia Plath. Des d'aquest dia hem intentat repetir una trobada i, finalment, avui hem pogut comentar amb profunditat el poema "Tres dones" de Sylvia Plath per poder completar la visió d'una poeta que, tal com s'ha dit al club, mai acabes de llegir-la.

 


Plath és un cas gairebé únic en la literatura universal i, com Dickinson, una veu única, prolífica i inesgotable, com ha assenyalat Maribel Obiol. A "Tres dones" al·ludeix a l'espai mític de la feminitat, apunta Albert Gavaldà.

El terme de la "Triple Deessa", el crea el poeta i escriptor britànic de segle XX Robert Graves. De fet, l'impacte de l'imaginari de Graves que va ser adoptat pel neopaganisme i la wicca, i la Triple Deessa es va convertir en una de les deïtats principals.Graves es referia freqüentment a ella als seus escrits i va arribar a afirmar que tots els seus poemes eren en realitat una invocació a la deessa. I és que la deessa tenia tres facetes: Donzella, Mare i Dona (Maiden, Mother and Crone); però, no deixa de ser la mateixa persona, tal com passava amb la Lluna en les diferents fases de super cicle.

M'acusen. Somio en massacres.
Sóc un jardí d'agonies negres i roges. Me les bec,
odiant-me, odiant-me i tement. I ara el món concep
la seva fi i corre vers ella, els braços estesos d'amor.
És un amor de mort que ho emmalalteix tot.

Marta Vidal destaca el cromatisme predominant en l'extens poema: el blanc, el roig i el negre. I Gavaldà indica possibles correlacions respectivament amb el pare i la mare. D'altra banda, es fa referència al misticisme basat en el budisme tibetà que empra les banderes coloristes per a cadascuna de les pregàries. Concretament, el color blanc apareix divuit vegades; el roig, dotze; el negre, tretze i, el blau, cinc vegades.

La crítica s'encarrega de carregar contra el poema i s'arriba a afirmar que és un poema fallit pel fet de no fer una clara distinció entre cadascuna de les veus. Precisament, la confusió de les veus és la qualitat que li dona atractiu a l'extens poema de Plath.

M.José Gimeno destaca un altre cop el fragment de la "Primera veu" a la pàgina 221:

¿Qui és ell, aquest noi blau, furiós,
lluent i estrany, com si s'hagués desprès rabent d'una estrella?
Mira amb tanta ira!
Entrà furient a la cambra, un xiscle rere d'ell.
El color blau s'esblaima. Al capdavall és humà.
Un lotus vermell s'obre en el seu bol de sang;
em cusen ben cosida amb seda, com si fos un tros de roba.

Tornant als colors al poema "La lluna i el teix" de Plath hi ha una caiguda en picat i una gradació cap a la foscor dels arbres que defugen la lluna tan inquietant i gèlida:

Que llarga la meva caiguda. Floreixen núvols
blaus i místics per la volta d’estrelles.
Dins l’església, els sants deuen ser ben blaus,
floten amb peus alats damunt els bancs fredíssims,
amb mans i cares rígides de tanta santedat.
La lluna no veu res de tot això. És nua i salvatge.
I el missatge del teix és la foscor: la foscor i el silenci.

D'altra banda, és cert que "no hi ha cap miracle més cruel que aquest" i les "visitacions i les revelacions" provenen d'una tradició bíblica secundada per dones que converteixen les paraules i els gestos en oracions cristianes:

I quan s'apropava, Elisabet sentí la salutació de Maria, i l'infant es mogué en el seu si. I Elisabet fou plena de l'esperit de Déu i cridà en alta veu: "Beneïda ets entre les dones, i beneït el fruit del teu ventre".

Marisa Barrera destaca el raig d'imatges que van encadenant-se una darrera l'altra en aquest poema extraordinari de Plath i, com un au rapinyaire, el trauma persistent de la poeta va planant en alguns versos que són extraordinàriament commovedors i d'una honestedat extrema:

No vull que sigui excepcional.
És l'excepció el que interessa al dimoni.
És l'excepció el que s'enfila al cim de tristor
o s'asseu al desert i lacera el cor de la mare.
Vull que sigui corrent,
que m'estimi com jo l'estimo,
i que es casi amb el que vulgui i on desitgi.

I les capes interpretatives es van adherint una a sobre de l'altra: l'autobiogràfica, la més prosaica, la referencial, la simbòlica, l'erudita... Plath propaga diferents nivells de lectura que la fan rocosa, la tornen "la muntanya carregada del tro" i s'allunya així de la plana gairebé guimeriana i amarada de buidor.

Admiradora de Dylan Thomas, Plath s'ateny al joc a tres veus de "Sota el bosc lacti" (publicació pòstuma de Thomas el 1954) on el cromatisme i el simbolisme de les construccions megalítiques de Gal·les esdevé un correlat d'aquesta veu femenina triplicada i inspiradora.

Nära livet (Al llindar de la vida), pel·lícula sueca d'Ingmar Bergman del 1958 que segurament també influí la poeta en aquesta obra en vers del 1962, poc després del naixement del seu segon fill i produIda com a obra radiofònica per a la BBC.

"Tres dones" és un poema que carrega contra les estructures opressives i perifèriques que acaben asfixiant el jo vertader, una mena d'esperit venjador i rebel que pren relleu a Ariel. Tot i les mostres domèstiques en alguns versos que semblen protectores i reparadores, cal seguir el rastre d'allò més compulsiu, coratjós, enginyós i furient. Si a més, defugim de la temptació de fascinació per la biografia de Plath podem esquivar les dificultats que es poden generar d'aquest exercici simple i fins i tot erroni.

Finalment, deduïm que llegir Plath pot arribar a ser plaent i lumínic i la veu potser més inquietant tanca l'acte darrer amb el convenciment que no és cap ombra i entre les pedres podem trobar fins i tot VIDA.

Carme Cruelles

TRES DONES (UN POEMA PER A TRES VEUS) DE SYLVIA PLATH

 "Three women" (A poem for Three Voices) Setting: A MAternity Ward and round about

«Tres veus. Tres dones. Un escenari: un hospital. Tres veus que esquincen, que consolen i que es desconsolen. 

Sylvia explora en aquest poema oral, concebut per ser llegit en veu alta, tres visions diferents sobre la maternitat i ho fa alternant les diferents veus, donant-li a cadascuna d'ella unes notes distintives tan característiques que és possible, obrint el llibre a l'atzar, saber a quina veu correspon cada poema. 

Les tres veus evolucionen al llarg del poema: passen de la il·lusió a la preocupació, en el cas de la primera; del desconsol a l'esperança, en el de la segona; del terror a l'acceptació resignada, en el cas de la tercera. El contrast que s'observa entre elles, com davant de situacions similars reaccionen d'una manera tan diferent, és un dels grans èxits d'aquesta obra poètica que avui ja es pot considerar un gran clàssic de el segle XX, atemporal, emocionant.»

OCELL ROIG DE MARY OLIVER

 Properament llegirem Mary Oliver, una poeta encisada per la natura i d'una delicadesa excepcional. Potser els poemes d'Oliver poden aparentar una simplicitat que queda desbancada ràpidament per l'efecte perdurable que produeixen en les lectores i lectors.

ARBRES D'HIVERN DE SYLVIA PLATH

Tocant a primavera els membres del Club de Poesia de la Ràpita vam reunir-nos a la biblioteca de l'institut Els Alfacs per poder comentar alguns poemes d'aquell recull de la poeta Sylvia Plath.