Per les notes del traductor de "Tres mujeres" en l'edició espanyola de tota la poesia de Sylvia Plath, traducció de Xoán Abeleira (Sylvia Plath, Poesía completa. Bartleby Editores, 3a edición, 2009, pàgs. 570-572), sabem que una part de la crítica nord-americana ha considerat aquest poema com a fallit en dos aspectes: d'una banda, el dramàtic, i en segon lloc en l'aspecte d'assolir una diferenciació prou neta i clara entre les tres veus dels monòlegs. Abeleira mateix considera que no és així.
Amb tot, jo prefereixo una tercera posició: que és la d'admetre que no hi ha aquesta clara distinció entre les tres veus, però afegint-hi que justament això és el que perseguia Plath, que no era tampoc tan fàcil. És a dir, que les veus siguin el producte no pas de tres persones absolutament separades unes de les altres, sinó que semblin el resultat de tres fases, sigui d'una dona, sigui d'una entitat mítica (la "deessa blanca"), tres fases que es corresponen amb les tres fases lunars, creixent, plena i minvant.
Hi ha un element estilístic que facilita aquesta identificació de les tres veus en una sola veu total. No és pas l'únic element que hi contribueix, naturalment, donat que hi ha altres elements conceptuals, de significacions, etc.., però aquests elements estilístics tenen, al meu entendre, una gran rellevància. Penso en les repeticions, entre les quals n'hi ha de dues menes.
No deixa potser de ser una ironia que Plath es refereixi a les estadístiques en aquest poema, donat que el poema trenca amb totes les estadístiques esperables o previsibles.
D'una banda, tenim aquelles paraules, expressions o sintagmes que es repeteixen de forma consecutiva. N'he trobat vint-i-quatre. La primera d'elles a la primera intervenció de la segona veu ("la plana, plana, planor [...]"). Aquestes repeticions, sí, tenen potser també una funció dramàtica, però el seu excés evident em sembla que té la seva funció fonamental de dotar les tres veus d'uns elements comuns que les identifiquin en una sola veu total i completa.
D'altra banda, la segona mena de repeticions consisteix en aquells mots que es reiteren en veus diferents. No he fet el recompte dels que més es repeteixen (com pot ser el mot "món") i que òbviament contribueixen a la unitat de les veus; sinó que m'he fixat en uns pocs mots que, tot i que es repeteixen molt poc (molts d'ells només apareixen dues vegades), per la seva posició en el text, pel fet que no són mots tan comuns com altres i pel fet que són repetits per veus diferents, tot i trobar-se a prop en el text, confereixen una gran unitat de to i de significacions a les tres veus.
Deixo de banda, aquí, les repeticions de colors, que mereixen un capítol a part. Fixem-nos, per exemple, en mots com "garfi", "instruments", "muntanya", "bena", "pròdig" o "ferida", amb poques repeticions, sí, però situades estratègicament, com si les tres veus s'estiguessin escoltant les unes a les altres, amb aquell fenomen que sovint es produeix en les converses que fa que repetim un mot inusual pronunciat fa poc per una altra persona. Alguns d'aquests mots, estadisticament, no haurien de repetir-se ni ser pronunciats per més d'una veu, i menys encara de forma tan propera en el text.
Són, tot plegat, elements estilístics que reforcen la idea d'unitat de les tres veus en una entitat (personal, social i/o mítica) superior.
Albert Gavaldà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada