L’estructura hexagonal d’Amarar ens fa pensar en aquells ruscos amb cel·les simètriques que van emmagatzemant no només matèria sinó energia. Una estructura que marca una mena de marxa vital que es projecta des de les profunditats d’un mateix. Com la poeta Chedid, Blanch opera des del cos per moure’s d’edat en edat per, finalment, concebre la vida com un viatge que ens fa ser nosaltres mateixos:
Cap marxa, /cap viatge, / pot igualar els de la vida, / operant en els vostres vasos, / centrant-se a l'illa del cor, / movent-se d'edat en edat. [...] cap país , cap / viatge, / poden / rivalitzar amb aquest breu curs: / un viatge molt senzill / de la vida, / que es va convertir en vosaltres.[1]
És evident que l’onada
dels dies ens trasllada al tenaç desenllaç, a l’arribada d’aquella hora que la
poeta destaca a l’últim poema “Arribarà l’hora, tan sols / de reverenciar la fi
del món”, havent travessat tot d’horitzons i havent superat manta caigudes.
Amarats d’aquesta
onada que ens estimba a la vida i a la mort i enfangats i salvats alhora, celebrem
la vida, malgrat tot. Les imatges marines van impregnant tot el recull i ens
fan pensar en un gran ventre matern immens, inabastable, tempestuós i alhora recer
del jo poètic. La llum es fa present en aquesta primera part (“L’ànsia del
plàncton”); al poema “Quasi el no-res i llavors / un segon prodigiós / furtat a
l’ordre astral / com una estrella rebel, roent” (pàgina 15) intuïm el desig
de rebel·lió de la veu poètica tal com feu Astèria en fugir de l’assetjament de
Zeus i enfrontant-se a un destí imposat. Si parlem de "l'estrella
rebel", també hem de pensar en Llucifer (que en llatí significa,
literalment, "el portador de la llum"). Abans de la interpretació
cristiana moderna, s'associava al planeta Venus (l'Estrella del Matí). És
l'àngel més bell que es rebel·la contra l'ordre establert i "cau" del
cel. Representa l'orgull, sí, però també el desig de coneixement, la
independència i la ruptura dels lligams.
A “Després del
naufragi” la veu lírica es debat entre les ones per assumir la tasca de
refer-se precisament en aquest exercici de “nedar contra la mort i contra el
buit”, de “remuntar els dies capgirats”. I, definitivament, a continuació s’hi
deixa la pell i la sang per sobreviure en un context inhòspit i mesquí. S’hi entreveu
fins i tot una actitud crítica vers una fortalesa fingida tot i fer presència la
ferida, la culpa i el deute. No és d’estranyar que per, fer front a aquest
deute, “es mudi de pell com una serp”.
La figura de la mare fa presència en aquest apartat (“Ara parim fang”) i, en el
següent, “Amara la mare, amarar a la mare”, on es desperta l’instint i la fúria
per desafiar els postulats que es creien únics i vàlids i aixecar el vol en un
acte d’alliberament.
El perdó i la calma apareixen en un espai urbà que extingeix matusserament la potència de la vida tot i que, finalment, la càrrega vital aflorarà lluny d’escrostonar-se extenuada: “vent carregat d’aigua / que es fa pluja i es fa onada / i després s’estavella [...] altra vegada.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada