A les Cartes a un jove poeta,
Rilke ens recordava que el nostre ésser està habitat per zones on mai no ha
penetrat cap mot i de les quals, per tant, hom no pot esperar que en surti cap.
L’inefable no seria, així, potser una limitació del llenguatge sinó una
condició de l’existència mateixa. Vol dir, això, que el llenguatge no tingui
les seves limitacions? No ho sé del tot, però sé que la poesia és una lluita
contra aquestes possibles limitacions. Al capdavall, tot poeta que es preui de
ser-ho s’ha d’enfrontar un dia o un altre amb aquestes controvertides
limitacions del llenguatge verbal i s’ha de preguntar si la poesia és una
extensió d’aquest llenguatge, tan sols, o si és tota una alternativa i una
temptativa de superació.
Margarita Ballester s’interroga sobre aquestes qüestions i
els versos s’interroguen a si mateixos. És, sens dubte, un aspecte rellevant de
la seva poesia el caràcter metapoètic i metalingüístic. Ja des del primer vers
de L’infant i la mort. Aquell pes mort que no pot dir la manté lligada
al deliri. Al deliri de la poesia? Potser.
I potser les limitacions (evidents) del llenguatge corrent
no aconsegueixen pervertir el poder de la paraula poètica, que Ballester sembla
reconèixer (“Les paraules saben més / del que sé”) fins a concebre-les com a
creadores de l’instant. L’instant que és l’essència darrera del temps.
“No passa res si no passen les paraules”, ens diu. És a dir
que per més limitades que puguin ser les paraules, sense elles les coses no
acaben d’existir, no són. El silenci (“que no reposa mai”) és creador de
cançons, sembla que ens vol suggerir Ballester.
La vida s’escriu i, com ella mateixa ens diu, no tenim sinó
la vida per escriure(‘ns). La metapoesia arriba a la màxima subtilesa en poemes
com “Era la forma de l’arc”, del segon poemari de Després de la pluja,
en el qual la “forma” (és a dir, també la paraula poètica) no només no és
antinatural, sinó que esdevé l’arc de la pròpia natura, és a dir, essencial a
ella. Tot és, doncs, forma també.
No pretenc en aquestes breus ratlles ser exhaustiu a
repassar el caràcter metapoètic de la poesia ballesteriana, i tampoc (o menys
encara) aïllar aquest aspecte dels continguts poètics essencials d’aquesta
poesia. Al contrari, al meu entendre, a Entre dues espases (que tot ell
es pot llegir com una llarga reflexió metapoètica) la vida mateixa és escriptura
i l’escriptura, vida.
Reflexionar sobre aquests aspectes és un gran risc que Ballester accepta sense aquell ridícul que Ferrater anunciava en un cèlebre poema
(“Literatura”) quan determinats poetes s’enfronten a allò inefable. El
contradiríem (i crec que tot Ballester ho fa) afirmant que allò inefable és
alhora allò més ineludible des de la perspectiva poètica perquè si hi cap
ridícul en poesia no n’hi ha cap més gran sinó l’obvietat. Per això, em sembla
que la poesia de Ballester és veritablement valenta i compromesa: l’inefable la va
temptar, i el resultat, lluny de cap ridícul, es troba al terreny de l’excel·lència
d’esperit.
Albert Gavaldà
