L'inefable la va temptar

A les Cartes a un jove poeta, Rilke ens recordava que el nostre ésser està habitat per zones on mai no ha penetrat cap mot i de les quals, per tant, hom no pot esperar que en surti cap. L’inefable no seria, així, potser una limitació del llenguatge sinó una condició de l’existència mateixa. Vol dir, això, que el llenguatge no tingui les seves limitacions? No ho sé del tot, però sé que la poesia és una lluita contra aquestes possibles limitacions. Al capdavall, tot poeta que es preui de ser-ho s’ha d’enfrontar un dia o un altre amb aquestes controvertides limitacions del llenguatge verbal i s’ha de preguntar si la poesia és una extensió d’aquest llenguatge, tan sols, o si és tota una alternativa i una temptativa de superació.

Margarita Ballester s’interroga sobre aquestes qüestions i els versos s’interroguen a si mateixos. És, sens dubte, un aspecte rellevant de la seva poesia el caràcter metapoètic i metalingüístic. Ja des del primer vers de L’infant i la mort. Aquell pes mort que no pot dir la manté lligada al deliri. Al deliri de la poesia? Potser.

 

I potser les limitacions (evidents) del llenguatge corrent no aconsegueixen pervertir el poder de la paraula poètica, que Ballester sembla reconèixer (“Les paraules saben més / del que sé”) fins a concebre-les com a creadores de l’instant. L’instant que és l’essència darrera del temps.

 

“No passa res si no passen les paraules”, ens diu. És a dir que per més limitades que puguin ser les paraules, sense elles les coses no acaben d’existir, no són. El silenci (“que no reposa mai”) és creador de cançons, sembla que ens vol suggerir Ballester.

 

La vida s’escriu i, com ella mateixa ens diu, no tenim sinó la vida per escriure(‘ns). La metapoesia arriba a la màxima subtilesa en poemes com “Era la forma de l’arc”, del segon poemari de Després de la pluja, en el qual la “forma” (és a dir, també la paraula poètica) no només no és antinatural, sinó que esdevé l’arc de la pròpia natura, és a dir, essencial a ella. Tot és, doncs, forma també.

 

No pretenc en aquestes breus ratlles ser exhaustiu a repassar el caràcter metapoètic de la poesia ballesteriana, i tampoc (o menys encara) aïllar aquest aspecte dels continguts poètics essencials d’aquesta poesia. Al contrari, al meu entendre, a Entre dues espases (que tot ell es pot llegir com una llarga reflexió metapoètica) la vida mateixa és escriptura i l’escriptura, vida.

 

Reflexionar sobre aquests aspectes és un gran risc que Ballester accepta sense aquell ridícul que Ferrater anunciava en un cèlebre poema (“Literatura”) quan determinats poetes s’enfronten a allò inefable. El contradiríem (i crec que tot Ballester ho fa) afirmant que allò inefable és alhora allò més ineludible des de la perspectiva poètica perquè si hi cap ridícul en poesia no n’hi ha cap més gran sinó l’obvietat. Per això, em sembla que la poesia de Ballester és veritablement valenta i compromesa: l’inefable la va temptar, i el resultat, lluny de cap ridícul, es troba al terreny de l’excel·lència d’esperit.

 

Albert Gavaldà