LLEUS BATECS
La veritat més absoluta que es desprèn del llibre de Margarita Ballester, al meu parer, és que la vida és fràgil com un instant i això cal tindre-ho present durant tota la vida que ens sigui donada. El fet de parlar d'aquesta fragilitat ens duu directes al tema de la mort que plana indefugiblement en L'infant i la mort. Ballester tracta aquest tema de manera desdramatitzada: no es pot deslligar la vida de la mort, tampoc podem esquivar el pes o el trencadís que va deixant el passat, trobem la mort en el propi present (en les absències, en els oblits, en les pors...). De fet, la mort és no parlar de la mort. Serrahima afirma que la mort és el que dona sentit a la vida, la mort ens fa assaborir intensament la vida i estimar és la sublimació de la vida.
A "Arabesc" la poeta se situa per damunt del llenguatge, ja que hi veu possibilitats limitades, a l'art. Tot i això a Els ulls es confirma que es pot superar qualsevol limitació si sabem llegir el que ens envolta amb qualsevol dels sentits. Un recull que ens farà perdurable l'imperdurable. A "Ofrena", Ballester li adjudica tota l'amplitud del temps, a la veu, que a més la considera un regal. Les paraules esdevenen el testament de tot el que vol deixar escrit, ja que si la poesia perdura potser perviuran les imatges plenes de saviesa i podrem deslliurar-nos del sentiment de vacuïtat.
A Entre dues espases la poeta expressa la seua racionalitat, el seu concepte particular de literatura i la connexió implícita d'escriure i viure. I tot sense oblidar el sotabosc, ja que en un metre quadrat hi ha més vida i més mort que en qualsevol indret urbà, ens etziba Camps.
Margarita Ballester es refereix a la sort de viure els llibres i la lectura no tant com una escola sinó com un comportament i lluny de curtcircuitar-la la catapulten a la categoria de poeta en majúscula.
Caldrà que no ens enganyi la brevetat dels poemes de Ballester: ni són aforístics ni són sentenciosos sinó que cerquen les arenes abissals per fer una recerca fructuosa del valor de la pròpia existència. Topareu amb una poesia densa que us farà arribar a l'essència d'un mateix però amb fugues que només poden proclamar-se a partir de cert esfondrament que només la pròpia veu sap dir.
Carme Cruelles
Carles Camps:
Xavier Serrahima:
Ismael Pelegrí:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada