ALBERT ROIG: FUGIR DE LA POESIA

ALBERT ROIG: FUGIR DE LA POESIA

És possible que la poesia vagi més enllà de la mera comunicació directa i que busqui altres vies expressives. Roig s'embarca en una tempesta que ens explica en cru. Així, a La primera pell la nuesa és present en tots els poemes com una mena de signe d'identitat de la innocència. El poeta es retroba amb el xiquet que s'ullprèn de tot i tot s'enriqueix als seus ulls. Les paraules de ressons homèrics fan un vol per un bosc exuberant de vegetació, farcit de saó, d'aigües clares i cels de llum a través d'un registre poètic utòpic i personal. Les ales dels rodadits convoquen al foc, la mà que recorre meandres i cingles i congostos, la taronja que fa goig i la que se sema quan s'estova a la terra, el verd, els brots, l'alba li tracen el mapa de la jovenesa, de la blancor de calç... I és potser la recança de no sentir cap anhel, cap desfici ni cap veu que el fa bellugar diàfan en l'escenari del món.

I Venus també crema entre el fullatge perquè a Córrer la taronja hom calla per no avesar-se a l'amarguesa de la creixença. Al poeta li crida el viure de caseta sense taula ni espills i cabells esbullats i hi troba el goig de viure lliure i d'ajaure's nu i segurament col·locat.

Arribem al punt en què l'art i la paraula fan aiguabarreig i notem la textura de les pells, la cadència de l'aigua, el reflex de la nuesa del Sol... Es tracta potser d'un relat secret, com diu Ollé, on la natura no és ben bé cap paisatge concret sinó més aviat el que el cos recorda de tot allò orgànic.

A Mar i altres imitacions torna a haver-hi la fugida d'un mateix, la pèrdua del jo poètic que pressent el brogit d'una nova tempesta, la brutícia que els anys van deixant en la nostra pell. I és que acabarem sent una barca asclada si fem correlat amb Ulisses.

S'obre a Vedat un submón particular on el prenen les ales que el faran perdre als verds que tant anhela, a la sanguina més fresca. I la mar i la nit seran el llindar que seguirà amb ulls de gossa que caça a l'encesa la llum que duu la joia i el foc. I, A una música de cavalls negres, hi troba la tomba en la duna més petita i vol creure que les pedres s'estovarien abans de tornar-se altra volta barca asclada.

Sent novembre, La vestidora i el dol van de bracet de l'estació de les podridures, dels desvaris d'aire i fulles. El pou mort i el cel nu de fotges el fan remar a l'altra riba, la temuda.

Convertit en Ariel i Caliban torna a casa fet de set i boca roja, tot esperant la pluja. El jo poètic roman en escena amb tota la força que li queda, tot i que això és ben poc per acarar-se a l'abisme.

Al club uns el veuen subversiu, sincer i honest i entreveuen un poeta ple de llums i ombres. Altres li retrauen la fuga, la vaguetat i la poca transcendència i arrodoniment dels poemes i li retracten, a més,  un relat sense expectatives ni anhels. I, tot i que les revolucions en poesia són imperceptibles -tal com afirmava Ferrater i ens recordava aquesta tarda Gavaldà-, Albert Roig fa igualment la seva revolta: a través del poema es defensa la seua vida, la que fuig de la poesia.