Soit reconnaissable soit méconnaissable

 Soit reconnaissable soit méconnaissable

La senzillesa de la portada de Si l’oblit no em falla d’Albert Gavaldà marida al·legòricament amb el contingut del poemari. Uns poemes que esperen amb calma sostinguda la lectura intel·ligent i profunda dels lectors que s’hi acostin. Gavaldà és un autor que a Poemes d’Abissínia ens sorprèn per la bellesa assaonada de tots els versos que configuren un espai mític per al poeta. A Si l’oblit no em falla, l’autor parteix de l’experiència de l’alzhèimer de la mare per, finalment, aixecar la mirada i fer un recorregut historicocultural a través de dotze herculis fotogrames incisius i clarividents.

Just al tercer apartat ja tendeix a sacsejar la memòria col·lectiva per després retornar a la segona persona poètica i fer un greuge del món sobretot pel mal costum d’oblidar inexplicablement sense l’ombra de cap malaltia com la de la mare:

«Quin plor de gos, el món!

Com amb una mare malalta

que va oblidant-ho tot,

que l’Amor sempre el sacsegi

de viva inquietud.»

(pàgina 54)

Efectivament, la memòria esdevé l’avenir del passat, sense memòria es dilueixen els fets transcendentals del món i nosaltres ens trobem al mig d’aquest món selectiu i amnèsic que de vegades ens fa desconegut i distant el passat, tal com afirmava Valéry als «quaderns» als quals els va dedicar més de quaranta anys.

Hi ha una part de la història que s’obvia perquè segurament incloure-la representaria retocar allò que se li ha dedicat un relleu excessiu i, altres vegades, migrat. En tot cas, som el pòsit de la història invisibilitzada, la que resta en algun lloc dels connectors neuronals o en el solatge de la nostra essència perquè l’heretem dels nostres ancestres tot i que no apareix enlloc. Així, a partir de dos personatges amb aires megalòmans retornem a la mida humana que és la que compta per al poeta:

"El dolor de les mares

no s’escriu als llibres d’història,

ben cert, però s’escriu en la sang

i des de l’úter el duem a les venes.

(pàgina 80)

L’esquizofrènia de Hölderlin i la hiperactivitat de Rimbaud com a traficant incansable els duu a l’oblit d’ells mateixos. D’altra banda, hi ha oblits capciosos i la dèria fílmica americana s’encarrega de reforçar la criptogínia de dones que enviem «al fons de l’oblit» tal i com el poeta assegura al poema «Gladiator?», un interrogant que ens dona pistes de la reivindicació explícita que voga per recuperar personatges injustament colgats sota la fal·lera patriarcal de voler enllustrar només un gènere, que ha esdevingut injustificadament i immerescudament el dominant. I, com que l’atzar contempla aquells tres dons, a Si l’oblit no em falla la bona ombra pro minories de Voltaire incideix en «el preu de dur un jou» tot i haver «salvat espriuanament els mots» però no pas «les coses».

Gavaldà continua subtilment incisiu i crític quan es refereix al mite bíblic de Job que malda més per desficiar-se i revoltar-se que no pas cap altra cosa. Maldament ens hagin fet creure que Job hagi estat el clar exemple d’aquell que «qui més en té, més en gasta», el nostre autor el presenta com aquell que preserva la fe però sense rebaixar el dret de queixa: «Has elevat a Déu / la teva humana raó».

La reflexió crítica d’aquesta última part del recull s’escampa en l’àmbit literari i entenem la importància de disposar d’un estat per ser reconegut com a precursor de la lírica moderna i fins i tot de la filosofia més actual. Així, el petrarquisme, tot i ser avançat tècnicament, es queda endarrerit conceptualment si intentem posar-lo al nivell introspectiu d’Ausiàs March. Ens queda el regust de situar el poeta de Gandia al mateix nivell que el d’Stratford o fins i tot que l’autor del Quixot.

«Primer entre els moderns!

No tindràs un estat que ho digui

com Cervantes o Shakespeare,

però no et va tocar Petrarca...»

(Pàgina 73)

En el mateix ordre de coses, brolla la idea aburgesada i tergiversadora de desunir la rauxa i el seny que tan integrada tenim en la nostra mentalitat judeocristiana i que Gavaldà desmunta en referir-se a Ramon Llull, un dels esperits catalans més bells: «Per tu sabem que no hi ha / seny sense rauxa».

L’endret i el revés del mitjó s’acoblen a través del fil de la memòria. Així, la malaltia de la mare, l’espai mític de la infantesa, les pròpies fixacions del poeta i l’encaix final de l’oblit històric i cultural voleien a sobre de tot el poemari com un esbart de voltors afamats i preconitzadors d’un món capgirat i «corsecat a la superfície de les coses».

Potser l’oblit és molt necessari en la nostra vida quotidiana però no podem obviar que ha hagut grans dones en la història de la literatura i han estat escanyades i apilades com plats bruts que el tedi inhumà desisteix d’esbandir i enllustrar per l’intens desig de desposseir-les d’aquesta lluentor.

Gavaldà sentencia que cap desmemòria, ergo oblit, pot enderrocar la humil grandesa dels invisibilitzats, dels menystinguts, dels desganats de fama, dels desencaixats, dels malalts de poesia autèntica, dels que no poden estar al poema perquè la grandesa d’esperit no cap en un sol vers.

Pel que fa a la dicotomia Truman-Wallace, segurament pertany a un altre capítol expositiu del propi  autor i, que per recomanació, haurem de blocar, si no volem que certes ombres ens retornin a les coves més pregones i obscures.