"TRES DONES " DE SYLVIA PLATH

La sala de la biblioteca Sebastià Juan Arbó ens ha tornat a acollir després d'un "periple" raonable dintre un any de pandèmia. Dilluns 21 de desembre ens trobàvem a la sala de reunions de tallers Cornet per parlar del llibre d'Albert Gavaldà Poemes d'Abissínia i dilluns 1 de març ho fèiem a la biblioteca de l'INS Els Alfacs per poder parlar d'Arbres d'hivern de Sylvia Plath. Des d'aquest dia hem intentat repetir una trobada i, finalment, avui hem pogut comentar amb profunditat el poema "Tres dones" de Sylvia Plath per poder completar la visió d'una poeta que, tal com s'ha dit al club, mai acabes de llegir-la.

 


Plath és un cas gairebé únic en la literatura universal i, com Dickinson, una veu única, prolífica i inesgotable, com ha assenyalat Maribel Obiol. A "Tres dones" al·ludeix a l'espai mític de la feminitat, apunta Albert Gavaldà.

El terme de la "Triple Deessa", el crea el poeta i escriptor britànic de segle XX Robert Graves. De fet, l'impacte de l'imaginari de Graves que va ser adoptat pel neopaganisme i la wicca, i la Triple Deessa es va convertir en una de les deïtats principals.Graves es referia freqüentment a ella als seus escrits i va arribar a afirmar que tots els seus poemes eren en realitat una invocació a la deessa. I és que la deessa tenia tres facetes: Donzella, Mare i Dona (Maiden, Mother and Crone); però, no deixa de ser la mateixa persona, tal com passava amb la Lluna en les diferents fases de super cicle.

M'acusen. Somio en massacres.
Sóc un jardí d'agonies negres i roges. Me les bec,
odiant-me, odiant-me i tement. I ara el món concep
la seva fi i corre vers ella, els braços estesos d'amor.
És un amor de mort que ho emmalalteix tot.

Marta Vidal destaca el cromatisme predominant en l'extens poema: el blanc, el roig i el negre. I Gavaldà indica possibles correlacions respectivament amb el pare i la mare. D'altra banda, es fa referència al misticisme basat en el budisme tibetà que empra les banderes coloristes per a cadascuna de les pregàries. Concretament, el color blanc apareix divuit vegades; el roig, dotze; el negre, tretze i, el blau, cinc vegades.

La crítica s'encarrega de carregar contra el poema i s'arriba a afirmar que és un poema fallit pel fet de no fer una clara distinció entre cadascuna de les veus. Precisament, la confusió de les veus és la qualitat que li dona atractiu a l'extens poema de Plath.

M.José Gimeno destaca un altre cop el fragment de la "Primera veu" a la pàgina 221:

¿Qui és ell, aquest noi blau, furiós,
lluent i estrany, com si s'hagués desprès rabent d'una estrella?
Mira amb tanta ira!
Entrà furient a la cambra, un xiscle rere d'ell.
El color blau s'esblaima. Al capdavall és humà.
Un lotus vermell s'obre en el seu bol de sang;
em cusen ben cosida amb seda, com si fos un tros de roba.

Tornant als colors al poema "La lluna i el teix" de Plath hi ha una caiguda en picat i una gradació cap a la foscor dels arbres que defugen la lluna tan inquietant i gèlida:

Que llarga la meva caiguda. Floreixen núvols
blaus i místics per la volta d’estrelles.
Dins l’església, els sants deuen ser ben blaus,
floten amb peus alats damunt els bancs fredíssims,
amb mans i cares rígides de tanta santedat.
La lluna no veu res de tot això. És nua i salvatge.
I el missatge del teix és la foscor: la foscor i el silenci.

D'altra banda, és cert que "no hi ha cap miracle més cruel que aquest" i les "visitacions i les revelacions" provenen d'una tradició bíblica secundada per dones que converteixen les paraules i els gestos en oracions cristianes:

I quan s'apropava, Elisabet sentí la salutació de Maria, i l'infant es mogué en el seu si. I Elisabet fou plena de l'esperit de Déu i cridà en alta veu: "Beneïda ets entre les dones, i beneït el fruit del teu ventre".

Marisa Barrera destaca el raig d'imatges que van encadenant-se una darrera l'altra en aquest poema extraordinari de Plath i, com un au rapinyaire, el trauma persistent de la poeta va planant en alguns versos que són extraordinàriament commovedors i d'una honestedat extrema:

No vull que sigui excepcional.
És l'excepció el que interessa al dimoni.
És l'excepció el que s'enfila al cim de tristor
o s'asseu al desert i lacera el cor de la mare.
Vull que sigui corrent,
que m'estimi com jo l'estimo,
i que es casi amb el que vulgui i on desitgi.

I les capes interpretatives es van adherint una a sobre de l'altra: l'autobiogràfica, la més prosaica, la referencial, la simbòlica, l'erudita... Plath propaga diferents nivells de lectura que la fan rocosa, la tornen "la muntanya carregada del tro" i s'allunya així de la plana gairebé guimeriana i amarada de buidor.

Admiradora de Dylan Thomas, Plath s'ateny al joc a tres veus de "Sota el bosc lacti" (publicació pòstuma de Thomas el 1954) on el cromatisme i el simbolisme de les construccions megalítiques de Gal·les esdevé un correlat d'aquesta veu femenina triplicada i inspiradora.

Nära livet (Al llindar de la vida), pel·lícula sueca d'Ingmar Bergman del 1958 que segurament també influí la poeta en aquesta obra en vers del 1962, poc després del naixement del seu segon fill i produIda com a obra radiofònica per a la BBC.

"Tres dones" és un poema que carrega contra les estructures opressives i perifèriques que acaben asfixiant el jo vertader, una mena d'esperit venjador i rebel que pren relleu a Ariel. Tot i les mostres domèstiques en alguns versos que semblen protectores i reparadores, cal seguir el rastre d'allò més compulsiu, coratjós, enginyós i furient. Si a més, defugim de la temptació de fascinació per la biografia de Plath podem esquivar les dificultats que es poden generar d'aquest exercici simple i fins i tot erroni.

Finalment, deduïm que llegir Plath pot arribar a ser plaent i lumínic i la veu potser més inquietant tanca l'acte darrer amb el convenciment que no és cap ombra i entre les pedres podem trobar fins i tot VIDA.

Carme Cruelles