D'Arderiu a Riba

   Llegim a l’article dedicat a Clementina Arderiu a la Wikipèdia: «Casada el 1916 amb Carles Riba, la relació amb el poeta va impulsar definitivament la seva dedicació a la literatura».

   Quan Arderiu publica el seu primer poema (1911), Riba té divuit anys, i està encara lluny d’editar el seu primer llibre d’Estances (1919). En canvi, el 1916 apareix ja publicat Cançons i elegies d’Arderiu.

   Més enllà de la retroalimentació que deu ser natural a l’obra d’ambdós autors, pagaria la pena de fer un estudi comparatiu d’ambdues obres poètiques. Potser ens adonaríem que la primera influència la va exercir Clementina Arderiu sobre Carles Riba. No en va, a Cançons i elegies ja hi ha molts dels temes i els tractaments que també obsedirien Riba. Poso per cas l’ús del mot «enquimerat» al sonet “Em plau saber-te prop, Amor mesquí” (Cançons i elegies), paraula poc habitual que Riba empraria a la primera de les seves estances (“T’ha enquimerat la gràcia fugitiva”). És només un exemple força simbòlic, però hi ha molt més, si només ens atenem a un llibre escrit quasi tot dos i tres anys abans al matrimoni entre Arderiu i Riba (1916) i editat tres anys abans de la primera edició del Primer llibre d’estances (1919) de Carles Riba, a qui havia conegut el 2012.

   Però, vol dir tot plegat que Arderiu, amb tot, no aportava res de personal que no hagués desenvolupat Riba? Crec honestament que no és així. Les diferències entre les dues obres poètiques també haurien de formar part d’una anàlisi comparativa. Aquí, em semblen rellevants dos aspectes de l’obra de Clementina Arderiu: d’una banda, l’esforç per posar unes bases poètiques a la seva condició de dona, que visqué amb una certa contradicció entre el seu poderós intel·lecte i la seva condició matrimonial, en el sentit més tradicional de l’expressió; i d’altra banda, un vitalisme potser d’arrel maragalliana, notòriament absent en Riba, i que m’arriscaré a dir que Salvat-Papasseit desenvolupa a bastament després, a partir de 1919. I és que, ultra Maragall, abans de Salvat-Papasseit, potser ningú com Clementina Arderiu fa bandera d’aquesta alegria quotidiana, d’aquest vitalisme que ultrapassa, alhora que travessa, els temes més “greus” de la seva poesia, compartits amb Carles Riba.

   Clementina Arderiu, la poeta pionera de les lletres catalanes, que obrí, crec, tants camins que després tantes altres poetes han pogut desenvolupar i fer acréixer, a partir d’aquell “despertar del jo que en mi dormia” del primer poema de Cançons i elegies. Magnífic desvetllament poètic que ja ha travessat més d’un segle fins a nosaltres, exactament 111 anys.