Paul Auster, el discurs i la paraula, un món d'absències

Michel Foucault publicava el 1966 Les mots et les choses i llegia la conferència «L’ordre del discurs» el 1970. Dos textos que van aixecar força polseguera i vius debats. Justament, la poesia de Paul Auster arrenca el 1970 i s’allargassa fins a 1979, i les coincidències amb el filòsof francès no són pas irrellevants. Tanmateix, fer un repàs a aquestes coincidències depassa la intenció d’aquest text que només pretén donar rellevància a un tema nuclear de la poesia austeriana: els límits i les limitacions de la paraula, la distància que les separa del món i la cancel·lació de l’ésser en el discurs (del món?).

Auster ho escriu al darrer dels seus textos poètics, «Espais blancs» (1979): “Dedico aquestes paraules a la impossibilitat de trobar una paraula igual al silenci dins meu”. La poesia traduïda per Jordi Casellas i publicada a Pagès Editors sota el títol de Desaparicions no inclou una bona colla de poemes de 1970 i 1971. A Spokes (1970), per exemple, ja des del primer poema es fan presents aquestes preocupacions. L’ordre cronològic invers de l’edició catalana dificulta, al meu entendre, la comprensió d’aquest nucli dur de la poesia de Paul Auster, l’evolució, i certament posa aquesta poesia en un espai de servitud amb l’obra en prosa, crec que injusta.

“L’escorça no és prou”, escriu en un poema d’Spokes. Sabem per la física teòrica que la major part de l’espai de la matèria és buit, i potser els mots són una escorça que amaga l’espai buit d’un món on tot és fet d’absència. La desaparició és, sembla, la condició necessària de la realitat mateixa. La paraula no pot dir el silenci sense negar-lo, i tanmateix, com al poema «Credo», no tenim sinó la paraula per a existir, per a fer tangible el món ni encara que sigui amb una bona dosi de mirada il·lusòria. Com diu el poeta “les nostres pròpies vides / en depenen”. La paradoxa és inevitable. Les paraules tenen vida pròpia, són com pedres que formen un mur, un mur d’invisibilitats, i el món mateix té un discurs que cancel·la tot ésser particular. La pregunta que ens podem fer és si la paraula creativa pot fer-hi front. No ho sabem, però si que sabem una cosa: Paul Auster escriu, i escriu paraules, i com a mínim hem de dir que això inclou alguna mena d’esperança. Al capdavall, la reflexió d’Auster desemboca en una creixent serenitat