LA HISTÒRIA OMESA
Carme Cruelles
juliol 2024
«Rearmar la poesia per defugir la immediatesa i la tebiesa actuals» és el que, més o menys, preconitza amb contundència el crític i savi Sam Abrams a la contraportada del llibre El rastre nival d’Àngels Marzo. No deixa de sorprendre que, després de tanta devastació i negació, encara continuem confiant en les paraules, tal i com Lluís Solà palesa a «Paraula i poesia», brancal de la seua obra completa. Així doncs, Solà veu que, en la paraula de la poesia, s’hi ha de revelar l’existència i és en la poesia que l’experiència humana acaba essent l’emanació i l’expressió del moviment del temps en nosaltres.
La dissidència de Marzo radica en el fet d’atorgar una mirada nova als temes tractats. La poeta es posiciona de manera coratjosa tal i com s’extrau d’aquests versos dedicats a la Lyubov Morekhodova, «La patinadora del Baikal»: «I tot i haver parit quatre vegades / no enyora res, ni vol cap altra cosa, / que aquesta precisió del piolet / que fonya el gel buscant les aigües subterrànies». És evident que es tracta de passatges vitals que segurament li han infós una perspectiva inèdita i fonda.
El llibre està plagat de fites històriques que sembla que fan d’imant per a Marzo i, atreta de manera inevitable, va versant com aquell que dispara compulsivament l’objectiu d’una càmera fotogràfica. Se li podria retraure certa fredor objectiva en el fet de servir-se d’un estil més aviat prosaic, tanmateix l'originalitat de Marzo rau en la possibilitat de qualsevol biografia i no pas la més íntima i reflexiva com estem acostumats a entomar en el paràmetres de la poesia actual catalana. Cartier Bresson, en paraules de l’autora, és el gran culpable de El rastre nival i hi destaca el fet d’estar connectat amb la realitat i amb el deure d’integrar-s'hi plenament. Dit així, sembla que la poeta vulgui caçar una bona instantània i, com Carter, sobreentenem que més aviat s’implica amb compromís per cobrir temes rellevants per a la humanitat i per denunciar i informar des d’una perspectiva personal i evidenciar el bé comú. No debades el poema «A Cuba, 1934» acaba amb aquest vers: «Pervertim el dolor i l’art no salva.»
A «The Most Beuatiful Suicide» se sent increpada per una imatge macabra que lluny d’esquinçar-nos o pertorbar-nos sembla que ens xucli com una Gioconda: «Em va semblar una artista de cinema / posant per a una escena: El deix del braç retut / al plàcid esllanguir-se de la son / sobre un divan fet d’encofrats d’acer. / La mà amorosament cenyint el collaret.» Efectivament, sembla com si Marzo ens volgués situar en aquesta mateixa escena a partir de les nostres microhistòries i és només així que podem sentir-nos dintre de la història de la humanitat.
L’autora es pren al peu de la lletra el fet de «prestar atenció al món en la seua totalitat fins a familiaritzar-se fins i tot amb el rastre de les formigues», tal i com constata l’arqueòloga britànica Rebecca Wragg i que Marzo rememora al portal de les citacions. La mirada poètica de Marzo serveix per prestar atenció a la singularitat de certes històries omeses, certes empremtes que per descuit acaben esdevenint imperceptibles. Al poema «La desmemòria» justament fa un al·legat al fet de recuperar el motiu de la desobediència d’un personatge femení emblemàtic com Rosa Parks: «I al fons del fons de la memòria / mil guspires d’un roig brillant de vidre, / i en cada engruna l’eclosió i el vol / d’ales de papallona.»
El rastre nival podria semblar una mena de reserva «d’objectes originals» de la història de la humanitat però, fins i tot en aquesta lloable gesta, l’autora hi veu certa corrupció de la realitat, d’allò genuí: «A qui somou el fòssil d’un instant? / I tant que són distints l’art i la vida.»
En definitiva, a El rastre nival la poeta explora l’exterior tot sortint de la seua zona de confort i indaga més enllà d’ella mateixa i d’un temps proper. A «Aubade I» els humans més primigenis també pateixen el buit, el silenci, el no-res... I sembla ser que el deler de transcendir ens ve de lluny, tal i com ens narra Marzo en aquest poema que enceta un rastre digne de seguir: «Caldrà estampar parets amb pigment ocre, / gravar mosses profundes per romandre.» Malgrat tot, la imatge recurrent de la saba ens remet a «una baula més de la cadena per celebrar la sort d’esdevenir»1 i per ser conscients que «la vida insisteix com la saba dels arbres»2.
1Referent als versos del poema de Marzo «Com la gran bola de foc» de Saba bruta, XVII Premi Màrius Torres (2013).
2Últim vers del poema «El rastre nival».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada