«(...) però en el cor mateix de la
tenebra”. Aquest vers de reminiscències verdaguerianes, extret del poema
d’obertura d’Entre dues clarors de Joan Mahiques (Premi València de
Poesia 2021) representa tota una declaració en la qüestió que volem comentar
breument: una taxonomia de la llum que és la llum en sentit ordinari. El poeta,
per això, escriu des del cor de la tenebra, de nit. És una mà que cerca a les
palpentes als calaixos de la memòria i la consciència, que cerca una llum
potser sublimada, aquella llum potser només imaginada que l’encens ateny.
És una taxonomia
perquè la mà, que cerca enmig del desordre atzarós de la vida, reordena els
conceptes i les coses. A més, com ho insinua el títol del poema d’obertura
(«Memòria de la llum»), aquesta llum ens ve de lluny, potser d’abans i tot de
néixer o, en el pitjor dels casos, de la innocència infantil. El poeta, però,
no defuig l’experiència de la foscor d’un pou que potser és l’existència
mateixa, sinó que, entre dues clarors, s’apuntala en aquesta foscor com a
trampolí vers la llum.
Quina llum? A
«Persèfone» trobem una primera pista, car “la llum s’endinsa en els avencs
profunds». I esdevenim el “somni fosc” del poema «Remolí». Al capdavall, som “la
part submergida”. L’enfonsament del
vaixell no és però tan dramàtica. Aquesta part tan recòndita i inconscient,
emergeix amb una nova llum.
Al poema
«Fatalitat» ens sembla trobar-hi, per acabar aquest breu comentari, una idea
que cabdal, car tot ha esdevingut (en aquella petita part emergida del que som)
“un llarg engany de llum”. Sobta que ho sigui, en efecte, i que afirmem que el
poeta cerca la llum. El mot, ell mateix, il·lumina, i el poeta el cerca incessantment.
Aquí ens plau reproduir un dels epígrafs que obren el volum, els versos d’un
poeta que estimem, Joan Vinyoli:
Però de cop s’il·luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.
I com al poema «Elegia» del nostre poeta, i amic, Joan Mahiques,
“roman en el desig la flama pura”, donat que podríem parlar d’un concepte tan
absolut com el no-res, de la llum pura, absoluta i eterna que viu sempre al cor
mateix de la tenebra.
Albert Gavaldà
La Ràpita, 1 de maig de 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada