LA MÀ OFICIA UN RITUAL ANTIC: ENTRE DUES CLARORS DE JOAN MAHIQUES

 

Joan Mahiques Climent (Gandia, 1978) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i exerceix com a professor de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. S’ha dedicat sobretot a l’estudi i edició de la literatura catalana des de l’època dels trobadors fins al Barroc; entre els textos antics que ha donat a conèixer, es compten diversos poemes anònims o escrits per autors coneguts com Joan Timoneda, i també algunes obres rellevants en prosa com el Capritxo de fra Tomàs Roca.

La seua pròpia producció literària es concreta en tres llibres de poesia guardonats en diversos premis de prestigi d’arreu dels Països Catalans diferenciant-lo per la seua notable maduresa expressiva i d’ofici i per una lloable ambició poètica: Ha passat un estranger (Viena, 2005, Premi Martí Dot) i Entre dues clarors (Bromera, 2021, Premi València de la Institució Alfons el Magnànim) i Enllà, enlloc (Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot i pendent de publicació).Ha participat en diverses antologies, i amb el poema «Joc» meresqué el premi Joan Climent (2013), atorgat a la millor poesia publicada en un llibret de falles del País Valencià. També ha conreat l’assaig en Els morts agraïts (Món de Llibres, 2016, Premi Antoni Maria Alcover). Actualment està treballant en la redacció d’altres llibres de poesia i està enllestint també la traducció al català dels Sonetos (1886) d’Antero de Quental, probablement el més important dels poetes portuguesos del segle XIX. La seua poesia es caracteritza per la diversitat formal i la contenció expressiva, i s’inspira tant en l’experiència de la vida i l’observació del món que ens envolta com en la lectura d’altres autors i en la pròpia reflexió poètica i metafísica.

«Memòria de la llum» i «Confidència a dins d’un pou»

 

 

A Entre dues clarors de Joan Mahiques afloren records, confidències, crides llunyanes, l’enyor d’allò fos, l’esdevenidor i també allò diví en la natura.

 

Trobem, en primer lloc, una part precedida per un poema que assenta el ritual antic de deixar constància, a través de «mots inaugurals», de la memòria d’allò viscut: «la mà oficia un ritual antic» (p.15). Tot seguit, apareix una secció impregnada d’un risc misteriós i amb ressons gairebé bíblics com ara la història de Josep venut pels seus germans després que es repensessin d’enviar-lo al fons d’una cisterna sense aigua segurament per pagar el defecte de somiador i de premonitori («Presoners», p.20). I és que «el problema», tot i que els progenitors sembla que l’aïllen, acaba ressorgint («Reparació», p.27). L’aigua apareix de manera inquietant en aquesta part inaugural, «esdevé presó» i mànega xucladora que se’ns emporta ben lluny. Al poema «Cambra» es fa evident l’absència d’una figura femenina que recurrentment apareixerà més endavant: «Era d’ella, ahir./ Ara no hi és: aquí va ser d’on va marxar / per sempre...» (p.24). Ara és la que no hi és, la que va marxar per sempre, lluny del qui prepara el descans en aquesta cambra desproveïda ja de sentit i que els pares preserven tristament. Posats a fer confidències, Albert i Sergi seran els que ajudaran la veu poètica a sortir d’aquest pou i no permetran que es perdi en el record d’aquell dia fatídic com un «colp sec», com «un fred intens que burxa».

 

Enmig d’aquest ambient inquietant i dolorós, Mahiques recorre als clàssics mitològics i també als clàssics juvenils amb referències explícites i vingudes a tomb com Jules Verne. També s’entreveuen altres referències de ressons vinyolians invocadors a «Tot és res» i que ens fa pensar en «Tot és ara i res». Així, esdevé un consol o un inconvenient poder dir la paraula i materialitzar-se allò conjurat.

 

Mahiques considera que Entre dues clarors es tracta d’un aplec de poemes oberts a influències diverses i també a tons i estils diferents. El poeta afirma que hi ha una línia predominant i el contrast entre la foscor i la llum ens porta a la tradició postsimbolista: Carles Riba, Màrius Torres, Joan Vinyoli, Salvador Espriu... Tenint en compte que el que més influència té sobre l’autor és Vicent Andrés Estellés, una influència epidèrmica que es nota sobretot en el títol i en alguna relació intertextual o temàtica, segons el propi autor.

 

 

«Em crida una veu de mar fonda»

 

 

Com Gozzano, un passavolant místic, una mica franciscà i una mica budista, Mahiques ens abandona a l’excelsitud de la bella fada que consagra el nounat en un context poètic amarat de símbols en aquest poema que encapçala la secció i que ens fa pensar en les apropiacions de regust medieval.

 

Així, en aquest tombant del recull apareixen elements metapoètics que van configurant un to singular; d’altra banda, la vastitud de les lletres van traçant un Narcís que s’enfonsa en un escenari poètic on s’apleguen versos, lectures i mots.

 

La llum fa presència a «Les teues mans» i és que el jo poètic s’acreix des del bressol «capa rere capa» i la maduresa li tornarà «la veu nítida des del fons del pou». De fet, la veu es fa palesa en aquest poema de ressons postsimbolistes i, com Màrius Torres «en el silenci obscur d’unes parpelles closes» es pot aplegar tot un Univers d’«extensa llum». Tot i això, en altres pomes «el tedi de la pluja», «la pluja que cau», «la pluja fosca» són instruments estimuladors del decaïment que en moments concrets afavoreixen l’enclaustrament i la llum més dolorosa.

 

El misteri de la conquilla i la bellesa de l’astre lunar són elements que contribueixen a «l’ascensió de les paraules» embellides per la llum. En aquest punt, Mahiques ens fa pensar en la idea de l’art com a refugi en l’esfera d’allò més sagrat: «Sé que ets, lluna, la sacratíssima Verge Maria».

 

El final del conjunt pren un caire més solemne i elegíac perquè «el temps ha consumit tota la cera», tot i això roman la «flama pura» de l’amor que atribueix sentit ple a les nostres vides.

 

Coincidim amb el poeta en el fet que, en aquest apartat, hi ha poemes destacables com «Confidència a dins del pou, 1», «Dafne, 2» i «Follets» i ens explica que el poema «Horòscop» està inspirat en Gozzano i és una adaptació d’un sonet de Guido Gozzano que duu el mateix títol. Els poemes primer i darrer de la secció són traduccions o adaptacions de sonets, un de Guido Gozzano i l’altre d’Antero de Quental. El poema de Gozzano és una dedicatòria al seu germà petit acabat de nàixer; és com si, en el moment del naixement, el poeta italià desitgés que tots els astres s’alienessen per a segellar la sort del nounat, però al final s’hi imposa la realitat i aquella fada rossa de somnis i il·lusions s’esvaeix, és a dir, l’horòscop no serveix per a res o, si més no, en el naixement del nadó sembla que no s’han alienat els astres ni ha hagut una fada real. Guido Gozzano és un poeta amb tuberculosi i, com Rosselló-Pòrcel o com Màrius Torres, i la seua poesia, que moltes vegades és irònica, hi ha un contrast entre el desig de viure i la realitat d’una vida precària condemnada a la mort i incapaç de viure un amor ple, segons el poeta.

 

 

«Buit sagrat»

 

 

La poesia és una lluita constant contra la buidor i el lloc sagrat per esquivar aquest buit potser és l’amor. A través d’un llenguatge net, immediat, més despullat o escarit gairebé, Mahiques aconsegueix una colpidora eficàcia comunicativa que mai no perd ni la dignitat ni la tensió pròpies de l’expressió poètica.

 

S’enceta l’apartat de «Buit sagrat» amb un poema «Càntir» que ens fa pensar en dos dels grans poetes com Vinyoli i Rilke pel fet de tractar la set i tot el que el seu camp semàntic dona de si i no pas com a simple imatge poètica destrament aconseguida sinó sabent que aquesta set és la que nodreix totes les seues obres, sobretot la vinyoliana. La set que no s’acaba i que en el cas de Mahiques apareix a «Càntir», «Font» i «Desig» de manera més explícita: «tinc set del càntir del teu cos» (p. 55), «Emmirallats, tu i jo,/ bevem fins a morir» (p.56), «La set del mos serà punyent / com una nafra» (p.66). La set com a necessitat o com a desig esdevé el motor productiu dels poetes abans citats. Així Rilke al llibre Cants d’Abalone parla d’una «set sense treva / que ens magnifica, sense deixar-la calmar» i Vinyoli al llibre El callat incideix que «en la set del qui cerca neix profunda la deu». Es tracta d’un patiment paradoxalment necessari en el sentit que la necessitat acaba magnificant-nos.

 

El buit existencial plana també a sobre de tots aquests poemes i no és debades que l’últim vers de la secció sigui «El sol habita espais sense ningú» (p.67). De fet, també són habituals aquestes imatges desoladores que donen sentit al títol de la secció i que reafirmen la intempèrie del jo poètic en un sentit intrínsecament metafísic. A «Desig» ens dona fe d’«un arbre abandonat / a la clariana» (p.66), el poema «Flama oculta» és prou explícit en el títol. A «Dafne» «el cos d’adorm / l’ànima retruny» i ens fa pensar en el debat ausiasmarquià que acaba resolent-se al poema «Dafne 2» (p.62) declarant que «érem el buit d’un cos que es bada»; el mateix mite pot explicar l’abandonament del cos per ponderar l’ànima.

 

La natura es fa present en tota la secció: el cel, el sol, la font, la terra (terrossos, sorra, arena...), el foc, els núvols, el vent, la pluja, l’arbre (Dafne, l’arbre abandonat...), la mar. Sembla haver una necessitat o ànsia per l’Absolut a partir de la barreja de la natura amb els cossos dels amants. La petjada del Romanticisme és evident en aquest apartat de connexió amb la natura a la recerca d’un Absolut que sembla haver-se diluït entre el formigó i l’asfalt i l’allunyament amb el medi natural. Mahiques sembla que té necessitat de retrobar en el paisatge natural el sentit humà per propiciar la transcendència i poder-nos inserir de manera menys impostada en un nivell purament espiritual.

 

 

«L’esdevenidor»

 

 

Entre el «Cicle, 1» i «Cicle, 2» hi ha 11 poemes on el bosc i els dies tenebrosos travessant-lo, els follets malignes, els cels d’escassa resplendor, el grinyol d’un matalàs, la sang a la vora d’un castanyer, la vida que s’esgota, la fragilitat de la terra i les aigües fugisseres del riu, les cimes per atènyer, les ombres i les adolescents estranyes com Alícia van poblant un univers amb un destí terrible i una existència penjada d’un fil ben delicat. Ho diu el poeta al poema «Collserola» que, de fet, som éssers sostinguts per una silenciosa providència i el nostre rumb és incert i vacil·lant i, si el nostre fang bíblic que ens conforma no s’esberla, és perquè aquest ésser suprem para el colp d’un esdevenidor que pot arribar a ser rotund i irreversible.

 

A les Anacreòntides traduïdes per Carles Riba és evident que «la vida és incerta per als mortals» i aflora un optimisme potser cec en optar per la disbauxa èbria del déu Bacus.

 

L’esdevenidor ens duu a una mena de captació d’un optimisme profund que impregna totes les coses sense que puguem donar una explicació exacta o convincent del seu perquè. Rilke ho traslluïa en aquest poema que forma part del Llibre d’hores traduït per Vinyoli: «Ets l’esdevenidor, l’aurora immensa / sobre les planes de l’eternitat, /el cant del gall rere la nit del temps.»

 

«L’estel d’Alícia» sembla que conté la clau enigmàtica de tot el llibre i podem donar-li el qualificatiu de militant de l’esperança al poeta, ja que en pondre’s el sol els estels voladors convertits amorosament en estels lumínics encara brillen i encara quan els nens ja som adults fent que el present i el passat no esdevinguen una opció vital improbable. La roda espriuana del temps es fa copsable al penúltim poema «Cicle, 2» en què la vida passa inexorablement i marxem amb les «sagrades hores» espriuanes com la remor del tren dels versos finals d’Entre dues clarors.

 

«Goethe» actua com a colofó on s’exalta la figura del poeta entre les columnes mutilades perquè és el fixador de les paraules enllà del temps, a tocar de l’eternitat.

 

Entre dues clarors de Joan Mahiques permet d’introduir-nos en un paisatge interior d’íntimes ressonàncies farcit de símbols procedents de la iconografia sobretot mística. Percebem l’essència d’Entre dues clarors en versos notòriament parèmics com aquests d’«Ombra» que tracen un recorregut concís per arribar a la revelació d’una idea que plana en tot el poemari: «Per a nosaltres, la vida té / un recorregut semblant a les paraules. / Són formes que en silenci s’insinuen, / però reals només quan ultrapassen el silenci.» (p.87)

 

 

Carme Cruelles Rosales

Abril 2024