Elegies de Bierville, 2

El mateix Riba ens dona pistes sobre el valor metonímic de Súnion. “És aquest lloc únic, síntesi i símbol de moltes coses pures (...)”, escrigué. Així doncs, Riba pren una part per a simbolitzar el tot: el món de la Grècia clàssica i, per extensió, de l’Humanisme.

Súnion és un promontori a l’extrem de la península de l’Àtica on s’eleva un temple dedicat a Posidó. Riba n’evoca el record “de lluny”, és a dir, des del seu exili a Bierville. Per això, el qualifica alhora de “precís” i “fantasmal”. És precís en la mesura que en recorda els detalls i el valor essencial; és fantasmal en la mesura que, ara, no és una visió directa, sinó el record d’una visió d’un viatge a Grècia, dotze anys enrere.

Contrasta el fet que el temple, en runes, sigui evocat “amb un crit d’alegria”. Per què? Diria que bona part del poema ens ho explica. Ja hi arribarem. Mentrestant, tot el poema és farcit d’elements que, en un esforç simbòlic, són depassats del seu mer significat físic. El sol, la mar (que s'associa a l’alegria a la tercera elegia), el vent... No cal quasi ni tan sols que, davant la tristesa de la primera elegia, aquí el valor positiu d’aquests símbols hi contrasta fortament. El sol i el vent s’identifiquen fàcilment com a valors divins, i no passem per alt que la mar és precedida del mot “rei”, que també podem associar a la divinitat.

El record de Súnion “dreça” el poeta, és a dir l’eleva, però també podríem imaginar que Riba se sent, en l’exili, caigut, i que aquest record fa que s’alci, amb alegria i “feliç de sal exaltada”, potser un altre símbol bíblic. En efecte, el valor positiu del simbolisme de la sal l’acosta al simbolisme bíblic (“Vosaltres sou la sal de la terra” hi llegim, Mt 5:13-16): conservador, símbol d’incorruptibilitat, i per tant de puresa.

Tot el poema es construeix sobre la base d’una ambigüitat sintàctica. Allò que es refereix al temple es refereix també al mateix poeta. Qui és feliç de sal exaltada? De qui és el marbre absolut, pur, culte. Aquesta identificació s’anuncia ja al quart vers: “noble i antic jo com ell”.

Podríem dividir el poema en dues parts separades per un signe d’admiració a la meitat del setè vers. En la primera part, hi ha l’evocació del record. A la segona, el temple hi és personificat, car vetlla, i per tant fa de guia. També en aquells temps foscos de l’exili i l’enrunament d’uns valors democràtics i republicans. Així, el poeta sembla identificar-se amb el “mariner”, “l’embriac del teu nom” (que és Grècia i l’Humanisme; no oblidem que aquestes eren dues vocacions “embriagues” de Carles Riba).

L’expressió “extrem com la certesa dels déus” és, en certa manera, enigmàtica. Al meu entendre (i sense abandonar l’ambigüitat de què he parlat, car sabem que el temple es troba situat en un indret “extrem”), fa referència a la fe, que és, per dir-ho així, un coneixement extrem, tan extrem com la mateixa existència dels déus. I finalment s’identifica, Riba, amb l’exiliat, que sobtadament recorda el temple des dels boscos ombrosos de Bierville.

I arribem a la conclusió dels dos darrers versos, en els quals comprenem l’alegria del poeta. I per què el temple, enrunat, es manté pur als seus ulls? Súnion és, sens dubte, una visió de salvació, no només de Riba mateix, sinó de tot un poble (Catalunya, també enrunada) i per extensió de la Humanitat sencera. A través de què? De la cultura, sens dubte, en un sentit profund, diria que espiritual fins i tot. La vida, així, ens fa rics del que donem i encara que ens enrunem, aquest donar-se del tot, ens manté purs perquè no ens buida. Allò que donem amb puresa, ho conservem. Crec que aquest és el significat d’aquest darrer vers.