Elegies de Bierville, 3

Deia Ferrater que a “Riba no li interessava l’expressió dels fets immediats de la seva vida, sinó de la permanència d’aquesta vida.” D’aquí el nivell d’abstracció que els poemes assoleixen. Un exemple ben clar és aquesta tercera elegia, en la qual uns fets vivencials prou simples (la visita uns dies a Irlanda i la posterior estada a casa d’una parella recentment casada) serveixen d’excusa a un poema d’una major complexitat temàtica que les dues primeres elegies.

Com fa Enric Sullà, podem dividir l’elegia en tres parts, la darrera de les quals es dividiria al seu torn en dues parts també. De l’enyor i la tristesa inicials (vv.1-10), passant per l’exaltació de l’illa (vv. 11-18), fins al record d’aquesta mateixa illa (vv. 19-23, arribem a la transfiguració final del poema (i del record) a través dels enamorats (vv. 24-32).

El poeta es troba trist en el seu exili, obsedit pel record del mar, que a la tercera part es vincula a l’alegria (ara encara perduda). Hi ha encara una dramàtica desconnexió d’aquesta alegria: la primavera és cristal·lina només en l’altura, diu.

Sobtadament apareix l’illa “més verda enllà de les illes”. És així com Riba en fa abstracció. I és tan verda que el poeta se sent, ara sí “llum amb la llum contra l’ombra”. Recordem que al primer vers ens parlava d’una “ombrosa vora enllacada”. L’exaltació del triomf i de l’obstinació de viure condueixen a una connexió amb l’ànima i al cant. Els extrems abruptes dels penya-segats ho són ara del somni. En aquest cant, la veu i el món s’uneixen “sobre el buit inhumà”.

El poeta, però, torna a trobar-se al parc, a Bierville. I aquell cant ara esdevé, un altre cop, “un destí presoner” d’aigües que “llisquen monòtonament”. Aquí torna l’enyor, i el poeta ja no recorda el mar sinó com una cosa prevista, pressentida, enyorada.

Si el poema començava amb la tristesa de l’amor, aquí apareixen els enamorats i el seu “paradís”. Llum, voluptat, risc. És a dir, vida i alegria. El poema es clou amb el risc de l’onada inestable que es troba a la base, per al poeta, del veritable amor dels enamorats, oberts al vent, aquesta força invisible i potent de la vida.