El motiu que desencadena aquesta quarta elegia és ben simple i anecdòtic. El mateix Riba ens l’explica: “Estava jo una tarda, em penso que era pels volts de Pasqua, a la vora del riuet que travessava el nostre bosc i una noia, en una barca, amb una senzillesa adorable, es va treure la roba i es va llençar al riu, a nedar.”
Com deia Voltaire, la poesia no és feta sinó de bons
detalls. Són, però, al meu entendre, detalls de llenguatge. Que els detalls
siguin formes de la llengua, els acosta al procés de simbolització, que, al
capdavall, no és altra cosa que romandre oberts a tots els significats
possibles, a totes les associacions.
Els detalls de l’escena (túnica, lli, testa...), tal i com són
descrits als primers versos, semblen tenir la intenció de despersonificar la
dona i fer-ne un arquetipus en allò essencial.
L’elegia planteja la fragilitat de la relació d’interdependència
entre l’ésser humà i la natura al primer interrogant, justament en l’instant
que la dona té encara el cap dins la roba. La mirada de la dona, ara absent de
l’escena, té tal importància que aquest lligam sembla que es trenqui.
Al següent interrogant, el procés de deshumanització segueix
endavant, quasi escultòricament: el cap és descrit com a “cosa d’or i mirada”,
i la desconnexió que s’ha produït amb la natura fa que la dona reaparegui amb
vaguetat. El cant del cucut en retorna la plenitud de l’escena i la dona (que
sembla que se sàpiga observada) somriu. És aquesta tranquil·litat amb què
somriu que retorna al món la sang juvenil d’un juny ara sí “perfet” que va cap
a l’estiu. La culminació de l’instant amb la dona que ara neda lliure i
confiada arriba a fer que fins els déus i els ulls del poeta nedin amb ella en
un salt d’harmonia quasi còsmica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada