Elegies de Bierville, 1

 

La idea del camí presideix tot el poema. És secret perquè és íntim, interior. Riba ens hi proposa un trajecte interior en certa manera espiritual, fins i tot místic. Potser aquest és el significat de “fabulós” i les “tristeses divines” ens fan pensar en l’enyor abismal de l’existència humana.

El camí ens condueix a les “aigües vivents”, a una font primigènia, que beu de tot el simbolisme vivificador de l’aigua, però ens condueix no pas a cap present ni cap futur, sinó al record, a la memòria. En primer lloc d’un “nom”. El mateix Riba deixat indecidit el valor d’aquest nom, com una possibilitat d’idea vivificadora que el lector hi pot posar. Una idea que guia la vida, l’existència humana. En segon lloc, la poesia. O més aviat amb majúscula inicial, la Poesia. Guiada per una “gràcia tenaç”.  Es tracta potser de la tenacitat de la identitat i del dir de la identitat.

Aquest camí és un trajecte per un bosc que potser és el mateix jo poètic, i el record de les primaveres passades, però, ens condueix a l’hivern. El jo poètic, ara bandejat de les alegries del passat, és llançat a un abril incert. L’hivern i aquest abril incert poden ser una referència a la tragèdia de la guerra i el posterior exili, ple justament d’incerteses. Per això el jo es troba errant enmig d’homes que semblen en pau.

Sobtadament, apareix el somni, el somni que és presagi i prefiguració de la pròpia identitat. Aquí és on l’ànima del poeta es retroba a si mateixa. Deia Cató el Vell que “mai ningú està menys sol que quan està amb si mateix”. Aquest retrobament amb la pròpia identitat, justament, fa que el poeta no se senti ja sol, com si ho estava “errant” entre els altres homes. No se sent sol en l’espera d’alguna cosa. Què espera? La renaixença d’un déu. És inevitable, aquí, fer referència a aquella mort de Déu a què es referiren Rimbaud i Nietzsche, però també, atenent la formació hel·lenista de Riba, es fa difícil no buscar a la Grècia clàssica aquest déu mort. Potser Dionís. En qualsevol cas, és fill de la font (les aigües vivents) i del verd (la primavera d’antany) i potser també l’esperança.

Així, aquesta primera elegia ens introdueix al conjunt de les Elegies de Bierville com un trajecte interior (espiritual i fins i tot místic), que, sense ser aliè al vessant social humà, ens condueixi potser a l’esperança i a la renaixença.

Albert Gavaldà, la Ràpita, 19 de juliol de 2022