"Temeu la mort per aigua" (v. 43 al v. 59)

 

TEMEU LA MORT PER AIGUA

Potser hem de veure Madame Sosostris com una caricatura del que antany era gairebé sagrat: els endevinadors, pitonisses o vidents. Sembla ser que hi ha moltes afinitats entre Mr. Scogan, el fals endeví de la novel·la d'Aldous Huxley, Crome Yellow (1921) i Madame Sosostris, la clarivident del nostre poema. És evident que Madame Sosostris presenta una mena de discapacitat per predir el futur a través de la baralla de cartes.

Segons Arthur Terry¹, al passatge que tracta de Madame Sosostris res no és autèntic. El ritus d’endevinar s’ha degradat, l’art endevinatòria ja no és veraç. El tarot de Madame Sosostris li serveix, però, per a introduir personatges que aniran apareixen al llarg del poema com ara el Mariner Fenici, Belladona, l’home dels tres bastos, el borni i el Penjat. Fins i tot podem veure la connexió entre Madame Sosostris i la Sibil·la, la pitonissa que apareix a l’epígraf, amb evidents diferències i molt més degradada la primera. Els ecos de Shakespeare i Dante es fan evidents també en els versos «aquestes són les perles que foren els seus ulls» o «Veigs multituds, gent caminant en cercles», respectivament. Es tracta de ressonàncies culturals que tenen un pes específic en el poema i no pas un «pes mort», tal i com indica Arthur Terry.

L’única manera d’entendre aquest passatge és veient la ignorància de l’endevinaire per sobretot trobar el salvador de la humanitat i també la incapacitat de poder destriar tots aquests personatges que podrien ajudar-la a entendre millor la condició humana però la manca de referents o la pèrdua d’aquests indicadors culturals fan que també vacil·li i temi com tota la multitud que camina en cercles i no avança, talment com la humanitat que descriurà després a la «Ciutat Irreal».

Deia Richard Henry Dana, coetani de les germanes Brontë, que "sempre és solemne la mort, però mai tant com a la mar. Mor un home a terra i el seu cos queda entre els amics; però si cau per la borda a la mar, hi ha tanta precipitació en el succés i tal dificultat per trobar-lo que el misteri s'apodera de tot. Efectivament, el misteri ho embolcalla tot en aquest tipus de morts: el no-res s’engoleix el cos i el buit etern és encara més suprem.

1 TERRY, Arthur. "T.S. Eliot: La terra gastada"