«DESERT I BUIT EL MAR», PRIMERA PART DE
LA TERRA EIXORCA DE T.S.ELIOT
Hi ha una quantitat ingent d’estudis, comentaris i assajos adreçats a l’obra de T.S.Eliot La terra eixorca. De fet, Joan Ferraté1 afirma que, per arribar a un sentit prou afinat de l’obra, es va haver de desempallegar de totes les percepcions fortuïtes que se li havien volgut trobar al llibre havent freqüentat la «púrria eliotiana». També és cert que les notes del mateix Eliot són les que realment ens poden ajudar a aclarir bona part del significat d’un dels poemaris més importants del segle passat i que més influència ha tingut en la història de la literatura universal contemporània.
És
evident que el sentit del poema és ben ampli i molts estudiosos,
tal i com afirma Alcalá2,
han volgut veure la vida en un Londres després de la Primera Guerra
Mundial3,
també el tedi de la condició humana moderna i evidentment la visió
d’una terra erma habitada per homes i dones que bandegen qualsevol
aspiració d’una existència profunda i també l’experiència de
la mort. A l’article d’Alcalá es remarca el que el propi Eliot
va afirmar respecte de La terra eixorca, això és, el poema havia
estat més aviat un grunyit, una espècie de queixa personal davant
la vida que ni ell mateix va preocupar-se de si l’entenia amb tota
la seua complexitat, en paraules del propi autor.
Si ens centrem en la primera secció del poema de la part primera «L’enterrament dels morts» ens adonem que comença amb un to reflexiu lleugerament melangiós que s’obre amb un dels versos més aclamats per la crítica «Abril és el mes més cruel...», seguida d’uns versos carregats d’energia vital, cosa inhabitual en el poemari, focalitzada en aquella baixada en trineu evocadora d’un passat infantil esperançador. Així doncs, la primavera és el ressorgiment i la regeneració de la natura en tant que ho fa des de cicles contraposats com la tardor i l’hivern. Des del principi del poema, comencen els ecos mitològics: el mite de Sísif es refereix al continu i tràgic tornar a començar tal i com ho fan els cicles naturals. Així doncs, la condemna d’allò cíclic és evident des del primer vers i el que hauria de ser motiu d’alegria i de vida esdevé amarg.
No deixa de sorprendre que el poeta intercali un parèntesi a mode de flashback d’una parella prenent un cafè i xarrant i també dels dos cosins arrapats a l’intrèpid trineu tot relliscant en vertical en un context embolcallat de vitalisme i llibertat per després fer una mena d’escapisme enfront la recança d’uns temps passats esperançadors: «Llegeixo, bona part de la nit, i a l’hivern me’n vaig al sud» (v.18).
A partir d’aquí comencem una segona secció que comença al vers 19 i que ens remet a un passatge bíblic i que necessàriament ens farà retrocedir al colofó del poemari, del qual no hem parlat. Pel que fa al passatge bíblic es refereix a un passatge del llibre d'Ezequiel que és un llibre bíblic de l'Antic Testament que forma part dels llibres profètics. Alguns dels aspectes més destacats del llibre són les "visions" del profeta; els salms fan memòria de les intervencions salvadores de Déu envers el seu poble i apareixen els laments pel fet que Déu estigui com absent i irritat sobretot per la situació d’impuresa en la qual es troba Israel pel fet de menystenir Jahvè i idolatrar altres ídols. Tot aquest passatge es concentra en el vocatiu del final del vintè vers «Fill d’home» i que culmina en el trentè vers «Et mostraré la por en un grapat de pols» tot fent referència a l’error de la Sibil·la en demanar llarga vida a Apol·lo i oblidar-se de demanar-li joventut. No és d’estranyar que més endavant Eliot rebli el clau en la «noia dels jacints» i en la trista història de Tristan i Isolda on precisament les morts tan primaverals del Jacint més clàssic i dels amants tan joves esdevenen volàtils i paradoxalment belles. La idea de soledat, buidor i desesperació torna a ser evident en aquest punt i el que hauria de ser el viatge al «jardí de les Delícies», a l’amor i la consolació no és res més que ruïna, misèria, desolació i mort segura; ho aclama amargament el pastor que espera el vaixell salvífic d’Isolda que no arribarà mai: «Desert i buit és el mar» (v.42).
1FERRATÉ, Joan (1977): Lectura de la terra gastada de T.S.Eliot. Barcelona: Edicions 62.
2ALCALÁ, César (2022): «Cien años de La tierra baldía, el poema que T.S.Eliot escribió sin saber lo que decía». El Debate.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada