Elegies de Bierville, 8

Els primers versos situen l’espai del poema a Delfos, amb dues roques amb nom (Flamejant, Rosada) “per a ser present tan solament dins el foc”. El foc de l’amor i de la poesia. Les roques, al seu torn, serveixen de metàfora dels dos poetes, Clementina Arderiu i Carles Riba, protagonistes de l’elegia, units en un “mateix pensament”.

La visió de l’àguila fa inútil certament la consulta a Pítia un missatge de paraules inconnexes, car potser és una inspiració més alta (“d’un vol més alt”, deia). Si el cor es mostra orgullós per la imatge de l’àguila, ¿no deu ser que simbolitza alguna cosa que li és pròpia? I queda ben gravat a la memòria “on no s’imposa la nit / ni les blanques aurores menteixen”.

“Però el que importava / era la font” de Castàlia. Font de Gràcia i inspiració poètica, vivent, que els amants han mesclat en una sang comuna (la poesia) que comparteixen en l’amor. És aquesta font allò que impulsa els poetes a parlar, a escriure, a la poesia.

Hi ha, doncs, una reflexió a l’entorn de la poesia i de la condició de poetes. Pel que fa a la poesia, Riba la veu “articulada” “per la saviesa dels segles”; però, a més, al meu entendre, Riba sembla que ens estigui insinuant que només hi ha una Poesia “per a l’orella dels déus”. D’aquesta manera, la condició de poetes potser s’iguala, en un alt vol, a la condició humana general “per a acomplir-nos-hi tots”.

I a la fi, als darrers quatre versos, Riba defineix aquest fer poètic com a “subtil”, “humil” i “coratjós” i la poesia, filla de l’aire i la terra (d’allò terrenal i d’allò diví i sagrat alhora), però sobretot del foc. És a dir, de l’Amor.