Elegies de Bierville, 7

La setena elegia reprèn un tema ja tractat a Estances (I, 37, El darrer freu) i que en conserva tot d’elements: el vent, la mar, la fe, el son, la salvació... El tema és el del retorn a Ítaca, adormit, d’Ulisses.

Seguint Enric Sullà (Una interpretació de les “Elegies de Bierville” de Carles Riba. Les Naus d’Empúries. Barcelona, 1993), podem dividir aquesta setena elegia en cinc seccions:

vv.1-13 Presentació del motiu de “El darrer freu” i identificació del poeta amb Ulisses.

vv.14-22 Desenvolupament del motiu de la fe, ja present també a “El darrer freu”.

vv.22.34 Digressió sobre el llenguatge i el seu valor per a la comunicació i per a la poesia.

vv.34-41 Represa del tema de la fe i relació del poeta amb Déu.

vv.41-60 Represa del tema d’Ulisses, del seu retorn i del tresor que duu a Ítaca.

En efecte, si a “El darrer freu” Ulisses era el protagonista directe, en aquesta setena elegia és el mateix poeta qui s’identifica amb ell i viu en primera persona l’experiència d’aquest retorn. Podem pensar en el retorn de l’exili com a rerefons, però atès que el poeta roman a Bierville també hi ha el tema recurrent a totes les elegies del retorn a l’ànima.

Per raons de temps, i qui sap si de capacitat, no puc ser exhaustiu en l’anàlisi d’una de les elegies més llargues i de gran densitat.

El nostre Ulisses/poeta fa el retorn adormit “dins la popa segura”. Confiat, doncs, tot i ser conduït per un mariners que ni tan sols són els seus propis. Aquest son té una doble funció, al meu entendre, hàbilment expressada als vv.12-13: “la fe que a favor meu va lligar / els dos mons, que em volien, de banda i banda de l’ombra!”. És a dir, introduir el concepte de fe i, d’altra banda, remarcar el món dels somnis. És aquest món i aquesta fe que fan dir al poeta: “l’interior treball, ell va saber-lo amb els déus, / pel que jo sé de mi”. Aquesta fe és aquell “impuls” que arrenca de les pròpies “arrels”, essent les “pures forces originals”.

Seguidament, i a través d’una reflexió sobre el destí, introdueix el tema dels mots, als quals, essent només un indici del sentit, els cal “la secret clau” dels déus. Aquest destí i aquest sentit sembla arribar al final de la vida, donat que el son profund d’Ulisses/poeta és també una metàfora de la mort, del darrer pas a una “major naixença”, deixeu-m’ho dir així.

Finalment, sembla que Riba identifica el tresor que Ulisses duu a Ítaca com la salvació personal: “un sol dia he salvat: el que em salvava”, però també el somni i l’amor, com ho expressen els versos 48-50.