És un trajecte que fa a les
fosques (“Una absència d’espill ha devorat els meus ulls” i ss) i com si es
tractés de la mort. Més enllà de retrobar la divinitat (“déus inferiors”), en
aquest “impensable profund” hi sent néixer l’ànima i la memòria, “de no sé quina
mar interior”, que manuren, però lluny i endins. Sent, aleshores, badar-se tot
un Univers dins l’ànima, una “pueril Natura”.
Si sentir l’ànima és sempre
recordar, però un recordar quasi transcendent, aquí l’ànima s’identifica a la
memòria i a la mateixa “velada Eurídice”, i a la “pàtria expectant”. Les
referències al cant, relliguen la poesia a aquest retrobament de l’ànima, el
fan possible. I al capdavall, aquest retrobament és un acte d’amor essencial, “la
crida eternal de pura tendresa”. És la tendresa que pren l’exiliat de l’ànima,
el qual “la infància el plora”, és a dir, potser, la innocència d’una memòria
pura i absoluta, anterior a tota cosa. Aquest absolut salva el poeta i ho fa
com un amant que, com Orfeu, volia salvar Eurídice de la mort i el poeta ho fa “violentament
obrint-me per dins en fontana / viva de mi mateix”.
Aquest procés sembla donar al
poeta d’uns nous ulls (“ull en la creu dels sentits”), uns ulls, per tant, més
enllà dels sentits, que fan invariable l’ànima i, per tant, absoluta. Reapareix
la imatge recurrent de donar, de donar-se. Després d’una reflexió sobre aquest
do òrfic que cerca mirar-se complet, el poeta s’adreça a uns déus “fraternals”.
Al capdavall, aquest retorn a l’ànima “més enllà de la infància”, és a dir,
anterior, és un retorn a la divinitat, i a la certesa de ser l’instrument de l’amor
(que amor sembla ser la condició divina).
Finalitza l’elegia amb un cant de
joia per aquesta descoberta, d’una dolçor que dura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada