Elegies de Bierville, 9

Una victòria sobre l’imperi persa (Salamina, 480 a.C.) i una derrota contra els macedonis (Queronea, 338 a.C.), situen el poema a Atenes, com a metàfora, més simbòlica que realista, de Catalunya i sobretot com a antecedent de l’Humanisme i de la democràcia occidentals.

La glòria de l’aurora, del naixement, contrasta amb els xiprers, símbol de mort, del cementiri. Els sis primers versos evoquen, doncs, aquests dos extrems que la realitat del poeta, exiliat, completa i fa plens de sentit.

Riba es declara fill d’aquella Atenes de la llibertat i la democràcia, en tant que “ésser civil”, però donat que com a ésser carnal va ser engendrat per l’amor “contra la nit i el no-res” (és a dir, contra la dictadura i la barbàrie), no calien ni una victòria ni una derrota (“ponent buit”) per a aquesta filiació.

Als versos 15-24 fa una vindicació de la democràcia a través de la representació col·lectiva, de l’afirmació de l’ésser individual i de les lleis sotmeses a la raó. I tot seguit, adreçant-se als atenesos, fa una afirmació d’Humanisme contra el feixisme (“destí bestial”) i en els versos següents fa una encesa defensa de la llibertat com a bé col·lectiu i solidari (“tota la terra en sofreix”) i de l’esperança contra “la tempesta o la nit”. Al meu entendre, Riba fa una crítica a Europa pel que fa a la (no-)gestió de la Guerra Civil espanyola. Als darrers versos, esdevenim “soldats” de l’esperança, que és lluita, no tan sols “fe”.