Elegia VII: Retorn a l'ànima

 

Per a gaudir plenament de la VII elegia ens calen els referents mitològics que tant coneixia el mestre Riba. Un professor universitari coneixedor del grec clàssic i de tot allò relacionat amb la mitologia i la història de l’antiga Grècia.

No és debades que justament sigui la setena elegia la que destaqui que són set vents els que, sobre la rosa dels astres, poden arribar a decretar el retorn d’Odisseu o Ulisses. De fet, quan naufraga la nau d’Ulisses de retorn cap a Ítaca, aquest es troba a la deriva i arriba a l’illa Ogígia (situada a la península de Ceuta). Calipso, una nimfa filla d’Atles i Plèione, allotja Odisseu i s’hi està set anys. Calipso vivia en una cova profunda, amb moltes sales que donaven a jardins naturals, amb un bosc sagrat de gran extensió, amb fonts i petits rierols. Passava el temps filant i teixint amb les seues serventes, també nimfes. Es pot dir que Calipso li va donar tot el seu amor i favors extraordinaris com la immortalitat o l’eterna joventut. Tanmateix Ulisses es va començar a enyorar de la seua pàtria i de la seua dona Penèlope. Minerva  i Zeus van ajudar Ulisses i li van ordenar a Calipso que el deixés marxar, potser fins i tot va morir de pena a causa d’aquesta separació.

Si tot això ho entreveiem al poema, podem extreure conclusions molt interessants. La “glòria sagnant” de l’heroi que remet segurament a la victòria contra Troia , les “Nimfes”  gentils que van teixint i que li guarden el “tresor”  dins la cova fosca i profunda són elements directament vinculats al relat mitològic. Així, aquestes Nimfes més que guardar, retenen el tresor d’Ulisses. Aquest tresor es pot interpretar com tot aquell amor que som capaços de donar i que podem trobar-lo en aquest viatge cap a l’ànima. Calipso li cedeix tot l’amor que posseeix i el nostre heroi necessita igualment emprendre el viatge cap a Ítaca perquè potser el misteri és que és més plaent donar que no pas rebre (concepte que ja apareixia a l’elegia II: “ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur”). L’última pau de l’heroi ha de ser, per tant, el retorn a la pàtria amb tota l’extensió del concepte.

D’altra banda, “el mendicant que és pacient als portals” és el rol que li adjudica la generosa Minerva per passar desapercebut en arribar a Ítaca i poder matar els pretendents de la seua esposa. I així aquest captaire en el qual es desdobla Ulisses podrà “desar el tresor” que duu a casa seua després de tants anys d’exili: l’amor divers (Nausica, fins i tot Circe, Calipso...) que ha anat recollint durant tots els anys allunyat de la pàtria.

Potser és una interpretació molt subordinada al relat mitològic però reforça la idea que la contrucció humana es fa més aviat donant que no pas rebent.