Anne Sexton, la poesia en carn viva

   Anne Sexton és, sens dubte una poeta descarnada. La desinhibició amb què tracta temes diversos no és pas habitual. Bona part de la crítica masculina no va poder digerir aquesta poesia en carn viva, potser ni el mateix Lowell (poeta ella mateix confessional). Però molt probablement, per a Sexton aquella manera d’escriure era l’única manera de mantenir-se viva car ella mateixa vivia en carn viva i al límit d’una mort que li era com una vella pertinença, com un tornar a casa. Al capdavall, però sense urc, als seus poemes sembla que està de tornada de massa coses, potser perquè sempre va intuir que no estava feta per a aquest món. 

   Indubtablement, n’haurem de fer, encara, una lectura més atenta que no pas la que alguns hem pogut fer aquesta vegada. Tanmateix, les etiquetes, quan es tracta de grans poetes, s’han de prendre sempre amb molta precaució. Si bé és cert que Sexton parteix d’una poesia que s’ha qualificat de confessional, i si també és cert que el caràcter biogràfic hi té un pes considerable, una lectura atenta de tota la seva prou extensa producció hi sabrà veure una evolució que desemboca en una poesia força més densa. Ara bé: és cert, sí, que gran part d’aquesta producció permet un nivell de lectura planer (que potser en Plath és més difícil de trobar). Tanmateix, penso que des de l’inici aquesta mateixa poesia admet una lectura més aprofundida que depassa el mer autobiografisme. 

   Poesia confessional, doncs, sí, potser sí: en cap cas, però, un realisme banal i prosaic. Per damunt del biografisme, Sexton va voler fer poesia, però poesia en carn viva com la seva pròpia vida.