A No com un so entenem la negació del títol com una reivindicació necessària del jo. Chordà custodia el misteri fins al final del llibre i ens reserva la idea de preàmbul en tot el poemari. Hi ha reafirmació i un desig de tornar a nàixer tot i que no pas com un exabrupte ja des de l’inici al ventre d’una granota predictora. (p.88)
Si intentem de donar-li una estructura al conjunt, trobem aquest apèndix totalment necessari i gairebé conclusiu que acabarà configurant els seixanta-vuit poemes anteriors que podrien respondre perfectament a tres parts cohesionades internament. Així doncs, partim d’una lleu desnaturalització del jo en aquest últim poema tan incisiu que s’anirà solidificant en cadascuna de les seccions que proposo i alternativament tot acaba confluint en una mateixa idea: la reconstrucció d’aquest jo provinent d’una negació constitutiva, tal i com afirma Meri Torràs al pròleg de No com un so.
És evident que als disset primers poemes encaixa la idea persistent d’integrar metonímicament (arrels) l’existència del jo líric en l’element natural vist com un tot que integra, engendra i fa créixer. I és que «havent desfet la boira» sent com «creix la serp» com a idea de canvi o regeneració del jo líric. En molts dels versos veiem que es va a la recerca de la «terra original», l’essència pròpia i es recorre a la imatge de les «arrels que s’afonen a la torba» (p.31) ,tot plegat esdevé fins i tot místic amb aquestes referències de l’argila mal·leable i creadora.
En aquesta nova etapa hi veiem un «parèntesi de sang entre l’amor i el desamor» (p.33) i també la pèrdua de la dimensió d’unes «capes» de l’ésser en el sentit que si «no hi ha espills» (p.22) no és possible el retorn de les imatge o imatges del propi jo. I ans de convertir-se en un drama, esdevé una oportunitat per recuperar les «formes generadores d’una possible existència» (p.29) i aquesta regeneració sembla que es reserva a les «paraules secretes o submarines».
Tot plegat ens fa pensar en el poema «El guany» de Joan Vinyoli «Entra / mar negre endins i baixa al fons.» i la figura del coraller que haurà de bregar amb la por per trobar-se a si mateix.
En definitiva, el paisatge, podem dir que se sincronitza amb l’interior del jo poètic. En alguns poemes veiem com es fonen i com s’integren un en l’altre: realitat exterior amb la percepció interior. Ja ho hem vist al primer poema i tot seguit ens exposa la incapacitat de renunciar a fer-ho, «el no poder-se estar de tornar», ja que se sent «xuclada i arrossegada» cap a la pròpia essència, cap al propi interior. I és que “les arrels s’afonen a la torba” (p.31). Un paisatge a voltes amable i d’altres devastat.
En aquest apartat ja hem assimilat que ens trobem al davant d’un paisatge exterior de “verds incipients” i fang que ens fa pensar en «l’amable delta» i és que la perfecta geometria, símbol de l’ordre en molts moments del poemari, fa aparèixer contraris que li cedeixen una nova identitat: la veu lírica s’emociona tot i que el goig ja no és el mateix. Hi ha petites composicions que són exquisides (“Me ferix tant d’esclat, / l’he aturar aquí als ulls») i il·luminen aquest viatge interior tal i com li passà a Ungaretti «M’illumino d’immenso». També em recorda el haiku homònim de Delta: «L’ull rep bellesa / i l’ànima s’eixampla / com la badia.» De fet, en alguna entrevista Chordà reivindica la importància d’admirar la bellesa. L’aparició dels insectes silenciosos o més aviat silenciats -tan difícils d’ubicar precisament per aquest mutisme-, les espiroquetes feineres, les larves alades enfront les balenes roges amb tot de perversitats esdevenen ben visibles i mostren una plenitud sostreta a causa de la desatenció i menysteniment continuat.
A partir d’aquí s’enceta una altra secció a mode de desenvolupament en els textos narratius on es troba el nus del poemari. Es tracta de trenta-vuit poemes on pren relleu, en termes milanesos, «el breu espai en què no estàs». El poema que podria obrir aquesta part es pot interpretar com una mena de mantra on es van diluint els termes que es volen expressar. Així doncs, simbòlicament podrien representar la incapacitat de la paraula per poder expressar la devastació d’aquest recinte ara fred i solitari com és la cambra d’amor.
La nit cau sobre el record d’aquestes amants i l’any sense estacions (curiosament Sylvia Plath parlava d’una única estació: l’amor) és el que violentament arrenca els brots nous d’aquesta existència comuna i fins i tot les arrels. La ironia ajuda la veu poètica a superar els models romàntics letals, tal i com els designa la prologuista. A «Ni Hawaii ni Bombai» la regularitat dels avions pel cel ens fam pensar en uns versos de Silvie Rothkovic força reveladors a La nit que és dins el dia: «Sí que en passen, d’avions, / però estic sola».
Així, el reflex d’un mateix es torna minso, esquifit i pàl·lid en no veure’s reflectit en l’altre, idea desenvolupada a bastament per Octavio Paz en un dels seus assajos més reeixit. Així en aquest apartat a mode de nus apareix la solitud i la buidor que tan s’assembla a una “injustícia, a una galtada, a un gos famolenc” (p.64 «Això que no té nom»).
D’altra banda, l’escenari metropolità agreuja la intempèrie del jo poètic. La «ciutat sepultada per la pluja», “l’Illot” passat per aigua (p.71), “el volgut territori” (p.69), la ciutat nevada (p.63) i la paradoxa de la casa amb sol que ningú aprofita li serveixen d’escenari perquè l’amor s’escoli («Deixaré la ciutat que em distreu de l’amor», deia Salvat-Papasseit). La solitud no té treva per aquesta veu poètica (p.48) i “viu a sang” intentant deturar els relonges, provant d’equilibrar la llum del pas de la persona estimada (p.52). En certs versos, la poeta no s’amaga de la melangia i enyora aquell temps de desig on «els pits foren ales per a l’amant» i gairebé es crea una sala del temps a mida (minuts, hores i mesos) per tornar a «carregar els dies i les nits de robins i precioses pedres afganeses» (p.59).
Així, l’entorn urbà, lluny d’emprar-lo amb la immediatesa superficial, Chordà ens l’acosta amb un marcat simbolisme. De fet aquella constatació dels vincles entre el jo líric i una altra dona a la qual va estimar i encara estima, segons Meri Torras, no només ens mena en aquest estat d’amor i desamor sinó que ens duu al replantejament de tots un preceptes existencialistes de calat profund que solen situar-se en aquest entorn urbà que desprèn solitud i fredor.
Aquells models letals s’aigualeixen en un poema desmitificador força assolit: «I sé que ja mai més / podré estimar així; / però no et faces la important, / només ha estat una casualitat.»
I així vulnerable, amb el cos estranyat i amb la nit a sobre construeix una mena «d’intermezzo» amb aquelles «Paraules que esgarrapen» i els «Petitíssims poemes de la nostàlgia dolça» per retornar finalment a la plenitud que li atorguen els nous sentiments i també el record d’aquella relació que encenia les amants que a voltes sembla esdevenir tebi tanmateix l’absència de la mirada «els ulls» (p.72) acaba dissolent qualsevol esperança de retorn. De fet, acaba la secció amb la imatge «de la seua ciutat sepultada per una pluja persistent i freda de fulles seques» i quedar engolida en la nit a sobre d’aquella imatge ausiamarquiana decadent del “cuc” (p.74).
Resten els catorze poemes que esdevenen potser la galtada que ja anunciava anteriorment. Són poemes on impera l’ordre «Los angles de la sala / són fabulosament rectes», l’actitud reparadora «foradar i sargir» (p.79), les ganes desaforades d’escriure tot i el risc que comporta la quotidianitat aclaparadora «domèstica merda quotidiana» que ens estanca i fins i tot mata el nostre esperit. La veu poètica empra expressions de sorpresa que la fan conscient de la nova situació: «com és possible...», «no comprenc...», «i jo que abans...». Així ni rosa-rosae, ni uterus magnus, ni mulier, ni botons de nacre, ni llençols de la Viuda de Tolrà poden arribar a aturar-la i ser conscient que tot té una alfa («Al gener, / quan la lluna plena...») i una omega («A l’agost, quan la síndria roja com la calor, / representa el món, / se’n va amb una pixerada»).
Queda fixat el dubte per la transcendència de la pròpia existència humana després d’escriure tots aquests seixanta-nou poemes, ja que al poema enumeratiu que encapçala aquesta fictícia tercera part apareix la contundència d’un adverbi que s’estalvia al títol però que fa ressonar amb tota l’amplitud del signe interrogatiu: «només?», que parafrasejat pot donar-li un nou rumb a l’expressió: «No teníem res, només lo sentiment de ser dones», que és molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada