“Una
aixeta degota
com un
plor
que
rellisca.
Tot
dorm.”
I mentre
tot dorm, flueix aquesta poesia que no fa concessions a l’autobiografisme i que
de seguida abandona tota puntuació i les majúscules inicials.
Arbres
d’hivern, de Sylvia Plath, formava part de la biblioteca d’Anna Dodas.
Aquest títol recordo força el de Paisatge amb hivern, ben segur escrit
sota una forta influència plathniana. Maria Mercè Marçal ja va remarcar que
calia llegir Dodas sota la maternitat poètica de Sylvia Plath. L'omnipresència
del bosc i els arbres es fa ben palesa ja en poemes primerencs:
“has
vist el bosc
enllà
del riu
freds
esquelets de roure?”
L’hivern,
el fred, la neu hi són també temes recurrents:
“Caldran
molts freds
molts
més freds
per
desfer la mineral duresa
de la
sang
fossilitzada.”
Duresa
(potser prou verdagueriana) d’un dolor recòndit i secret que la poeta ressegueix
aquí i allà una i altra vegada. És un dolor viscut en primera persona, però difícilment
sabrem si responia a un dolor explícit (ella sembla que ho negava) o a una
inquietud general. Aquí pren rellevància la presència constant de la mort. “què
hi ha en el sord reialme”, es pregunta la poeta en un poema dedicat al pare, “al
llindar de la Gran Ombra”, imatge potser ribiana. Poques vegades Dodas empra
les majúscules (a El volcà, només aquesta), cal fer-ho notar, i potser
amb aquesta “Gran Ombra” hi ha tota una declaració de principis.
És una
poesia en general breu, tret del llarg poema “Pare” (única vegada que posa
títol a un poema, la qual cosa no és irrellevant). Poema potser escrit a l’ombra
de “Daddy” de Sylvia Plath:
“petita
i indefensa en aquest erm
en què
em deixares?”
Petita i
indefensa se sentia, doncs, i escrivia en un erm secret des del qual ens arriba
per perviure encara en versos tan seductors com el darrer dels esbossos que
per ell tot sol podria ser un poema complet:
“i un
somriure allà al mig
mai
ningú
no m’havia
semblat tan bell
pujant
l’escala”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada